La celestina

Fa uns dies el seu diari publicava una entrevista a una actriu espanyola que interpretava el paper de Celestina a una obra que s’havia d’estrenar i em va cridar molt l’atenció el que dèia de la parella d’enamorats de l’obra, que, segons ella, no compartien cap amor platònic sinó que el que volien era «holgar, para decirlo con palabra finas».

I em va sorprendre perquè quan vaig llegir aquesta obra, als devuit anys, o molt jove, la impressió que em féu la genial tragèdia de Rojas, un convers de fresc, per cert, un «marrano», fou precisament la contrària. El dolor d’una parella que per realitzar el seu amor havia d’acudir a la intermediació d’una alcavota, o, més en general encara, el dolor d’haver de passar per la carn per poder dur a compliment l’amor. La dualitat de l’home, en suma, esqueixat entre una naturalesa espiritual i noble i la seva realitat carnal en el món.

No he tornat a llegir l’obra i m’ha quedat aquesta impressió conmovedora, no l’he volguda tornar a llegir precisament per no desfer l’embruix de la primera lectura, el lirisme desesperat, tràgic i meravellós de l’obra del genial, i segur que molt adolorit, convers.

Com totes les grans obres admet, clar, moltes interpretacions, i l’opinió de l’actriu em sembla molt respectable, sobretot si ens posam, com fa ella, en el lloc de l’alcavota i no dels enamorats. Perquè, del punt de vista d’aquests, em va semblar al seu dia que es veien obligats a caure de tocar amb un dit al cel per l’amor, a afrontar la lletjor i la foscor de l’alcavota, la lletjor, en suma i la carnalitat del sexe, i un autèntic símil de la condició humana, dividida i esqueixada entre la carn en què vivim i l’esperit a què aspiram i que també som.