Tenc dos bons amics que rodolen els vuitanta, fills de pagesos i que visqueren fins els 17 anys a foravila. Un era germà de sis i l’altre de tres. Vol dir que la casa del primer comptant pare i mare eren nou a l’hora de posar peus davall taula, conraven unes 10 quarterades i a la casa del segon comptant els progenitors eren sis que badaven boca, conrant dues quarterades i mitja i algun bocí més arrendat, en els dos casos a més menjar havien d’abastir les altres necessitats. No coneixien les dutxes i el corral de les figueres de moro eren el lloc comú, els llum de carburo, petroli o d’encruia espipellaven la fosca. De televisors, telèfons, neveres, microones, rentadores..., ni parlar-ne. Fogons i foganya, poals, gerres, ribells i ribelles... Per fer-se ses piules i les piques per rentar les poques mudes. Carro i alguna bicicleta per arribar fins al poble per anar a missa. Molt de pa, més saïm que oli, porquim, verdures, figues seques, qualque ou, fora llepolies, fruita del temps i aigua de la cisterna dins una tassó gros d’alumini amb ansa, ben el mig de la taula i a dinar i a sopar manca gent. Com podia viure una família pagesa d’aquestes amb un trosseu de terra, sucada amb feina feixuga de sol a sol i a damunt sentir-se bé enmig de tanta austeritat, amb un consum mínim i sense gaires esplais. Idò sí, anaven xalests i no me conten que se sentissin frustrats, deprimits, estressats. Com així ,dins aquestes condicions no hi havia el nombre de depressions i estrès que hi ha avui? Mentre nosaltres que borinejam dins l’abundància, enrevoltats de comoditats dins l’anomenada «societat del benestar», hem de menester un «pastillum» d’ansiolítics, antidepressius, dormissons... per poder fer front sense angoixes al tràfec diari per no estar malapler... Pentura li hauríem de canviar de nom i dir-li «societat del malestar». Tantes comoditats, tant de consum, tants de duros, tanta teca, tanta festa i tant d’esbarjo, pareix que no són la clau de volta del sentir-se bé, més o manco satisfets, relaxats i apaivagats. Malgrat tantes millores, comoditats i facilitats, anant sadolls i tenguent de tot i molt, alguna cosa falla dins la nostra filosofia de vida. Seduïts i marejats per la propaganda de la societat de consum, l’enveja i l’ambició, embolicats dins la tranyina del neocapitalisme lliberal quedam insatisfets i desassossegats, resquitllant sovint la depressió i l’estrès , mentre de passada fèiem malbé la terra, la mar i el cel. És ben hora de posar peu fiter i canviar de model social que ens deixa insatisfets, que distribueix malament els bens i les oportunitats y aboca a la misèria a bona part de la gent.