L’exèrcit ucraïnès feia setmanes que estava atacant la població del Donbass amb continus bombardejos i actes de terrorisme, o de sabotatge, que diuen ells, de cada vegada més intensos, en una perillosa escalada. Com que aquest exèrcit ha estat molt reforçat amb tota classe d’armament modern i instrucció pels Estat Units, i ja no és el de fa vuit anys, era previsible que les milícies populars del Donbass no poguessin resistir l’escomesa final de Kíev. El reconeixement per part de la Federació Russa d’aquestes repúbliques i la firma d’un tractat d’amistat, assistència i defensa mútua ha posat fi a aquesta situació.

En quinze dies el desplegament de les tropes russes en el territori del Donbass, juntament amb les milícies populars,permetrà,probablement, que es pugui contestar adequadament els atacs del ucraïnesos i acabar amb el problema.

Les sancions i represàlies contra Rússia no tenen finalment gaire importància ja que recauen principalment sobre els mateixos països que les imposen, en especial sobre Alemanya, on, com és sabut, hi ha més de dos-centes bases americanes, i que és, encara,un país ocupat que no pot tenir una política exterior independent de la dels Estats Units.

Significa això que ja ha passat tot el perill ? No, per desgràcia. Queda la qüestió més espinosa. Rússia està enrevoltada completament pels míssils atòmics de l’Otan i ha demanat garanties de seguretat als Estats Units. Davant la negativa d’aquests, el govern rus ha dit que prendrà les mesures tècnico-militars oportunes. I aquí, i no en la defensa, l ògica i esperada, de la població de llengua russa del Donbass, hi ha el major perill, si la diplomàcia, i en primer lloc la de països europeus com França, que sí que és independent, no actua. Què farà Rússia? No ho sabem. Però sí que sabem que els USA no cediran si no es veuen molt estrets. I que se’n foten dels perjudicis que la seva actitud pugui causar a Europa.