La saturació turística: Algunes mesures

El passat dia 4 de Juny, en aquest diari, l’exconseller de Turisme, Jaume Cladera, publicava un article en el que establia un conjunt de mesures per lluitar contra la massificació turística, sense oblidar el creixement residencial. Malgrat el temps ha passat massa de pressa, al voltant de 35 anys, hem de recordar la seva excel·lent tasca al front de la Conselleria de Turisme entre els anys 1983 i 1993, avançant-se al que seria la preocupació per l’excés d’oferta amb els dos decrets, anomenats decrets-Cladera, que posaven límits al número de places per m2 per a nous establiments hotelers. També hem de fer esment a la creació i posada en marxa de l’Escola d’Hoteleria de les Illes Balears en el campus de la UIB amb el total recolzament del, aleshores, Rector de la UIB, Nadal Batle. En aquell moment va ser un Escola totalment pionera i encara ara avui, després de més de trenta anys, segueix essent el paradigma d’un gran centre de formació pel sector.

Si bé és cert que son necessaris els grans consensos entre institucions públiques i privades per promoure solucions a la massificació, ha arribat l’hora d’anar concretant i promovent instruments per atacar el problema, seguint uns principis imprescindibles. En primer lloc, hem viscut sempre en un context en que les mesures que s’han proposat han estat contestades pel fet d’afavorir els hotelers o els constructors, o els llogaters d’apartaments... i no s’han dut a terme. Si aquesta tradició es mantén, serà difícil arribar a concretar mesures. Si una acció pot ser lògica i eficient ha de procurar implementar-se independentment de que afecti més a uns que a uns altres.

En segon lloc, essent bàsica la decisió i l’aprovació d’una determinada norma, tant o més ho és que el seu contingut incorpori instruments perquè tingui efectes a la pràctica a través, per exemple, d’un sistema d’incentius positius o negatius perquè la norma no quedi en paper banyat, com passa amb diferents parts de les diferents lleis de turisme.

En tercer lloc i en relació a les actituds de les institucions públiques que han de implementar les normes, no tenen cabuda les interferències institucionals entre administracions que poden acabar retardant o impedint la seva aplicació. El control de l’oferta il·legal seria un bon exemple.

Val a dir que coincideixo en gran part amb l’aportació de Jaume Cladera. És evident que si es frena la demanda disminuint els slots als aeroports, a part de que depèn d’AENA i no del Govern Balear o dels Consells, l’excés d’oferta d’allotjament conduiria a una indesitjada baixada de preus, al menys a mig termini, amb el conseqüent augment de l’atur.

Certament també té lògica adherir-se a les propostes de l’exconseller en el que fa relació al més eficient instrument, que és l’oferta turística: eliminació de la bossa de places turístiques, control estricte de l’oferta il·legal que en gran part es localitza als habitatges turístics i reducció d’allotjaments turístics amb canvi d’ús a habitatges -dels que tan necessitats estem- o a l’esponjament. Un comentari s’ha d’afegir a aquest tercer punt. Serà una mesura potent si entre d’altres coses existeix un sistema d’incentius, com hem dit abans.

El debat sobre el fet de que la reducció de places afectarà a l’economia negativament, ha de ser substituït per l’anàlisi del creixement o decreixement del PIB i en tot cas per la anàlisis fonamentat en que amb menys places podrem créixer, però menys. Alguns fets permeten ser optimista. L’actual desestacionalització deguda fonamentalment al canvi climàtic, pot permetre l’ús mes eficient de l’oferta (més estades). És important també, perquè el creixement del PIB no es vegi gaire afectat , pressionar perquè les places que es donin de baixa corresponguin a l’oferta obsoleta i la de menys categoria que aporta una quantitat inferior de despesa turística i si tot el demés queda igual, menys PIB turístic. També podem incorporar l’argument de que la possibilitat a mitjà o llarg termini d’un augment de la proporció de l’oferta de qualitat, amb la reducció total de places, pot fer pujar el preus i per tant els ingressos.

Una recomanació final que voldria fer és que, pel canvi d’ús d’edificis turístics i per la lluita contra l’oferta il·legal, s’ha de menester finançament. Crec que s’ha de proposar un augment de la taxa turística -caldrà estudiar la seva quantia- i que, sobretot, sigui estrictament finalista per lluitar contra la saturació. Per descomptat s’ha d’aplicar a hotels, apartaments, creuers i també lloguer d’embarcacions. Probablement altres coses s’hauran de fer, però amb clara voluntat de solucionar un problema clau, incorporant dosis de dinamisme.