Escola d’ovelles

En un districte perdut de la França rural, un poble s’ha vist obligat a inscriure en la seva escola a quatre ovelles amb nom i llinatges per tal de no perdre la seva assignació i, ben segur, evitar la seva total desaparició. No és la primera vegada que passa ni tampoc serà l’última. No estic parlant de la matriculació de les ovelles, sinó de la desaparició de les escoles rurals per manca d’infants. Cada escola, depenent dels seus habitants, és controlada per les ràtios, és a dir, el nombre necessari d’alumnes per tal que es perpetuï en el temps. Seguint les pautes de la paritat, suposo que hauran cercat dos mascles i dues femelles, per tal d’evitar problemes amb qualsevol Ministeri d’Igualtat. És imprescindible que vagin al centre educatiu ben netes i rasurades, també desinfectades de puces i polls o d’altres paràsits que viuen a costa dels altres. Ai, els paràsits!, una fauna que creix dia a dia, a la recerca de nous hostes. És fàcil culpar a les ovelles, sempre víctimes del botxí de torn, que olora sang enllà i actua de manera despietada i insensible. La víctima és, generalment, la més dèbil del grup, però a vegades es gira la truita, i la víctima passa a convertir-se en botxí, tot guardant la seva aparença anterior, la d’aquella que no ha trencat mai un plat en sa vida. Si hem de destacar una de les qualitats d’aquestes ovelles, seria la capacitat de mastegar l’herba —els medievalistes l’anomenaven ‘ruminatio’, però l’aplicaven a la lectura—, una mena de criteri de qualificació que s’empra per a avaluar la destresa de l’animal i que, evidentment, li serà útil per a tota la seva vida, ja que aquí hem de mirar sempre la utilitat de les coses, la resta no cal ni pensar-hi. Si rumia bé l’herba, d’esquerra a dreta, o de dreta a esquerra, o cap a dalt o cap baix i d’aquí cap al centre, una i mil vegades, aleshores farà una bona digestió, fins al punt que hi haurà assolit totes les competències possibles. El resultat serà un rosari d’olives negres. Sort que no té la qualitat del Myotragus balearicus que ha passat triomfalment als llibres d’història. L’entrenador del Madrid, del qual no vull recordar el nom, en comptes de l’herbam, fa servir el xiclet per a rumiar. Suposo que fa el mateix efecte, una mena de sensació hipnotitzadora quan veus que el xiclet va d’un costat a l’altre de la seva boca oberta, amb l’habilitat afegida de parlar al mateix temps que mastega la goma. Impressionant, no! Això no s’aconsegueix d’avui per a demà, demana molta destresa, has de fer malabarismes perquè no et caigui la saliva. Qui sap si això el va aprendre a l’escola. El que no sap o, tal vegada sí, que mastegar goma és una pràctica molt antiga, un producte de fa més de cinc mil anys, en què s’emprava resina de bedoll. Ara hi ha sabors per a tots els paladars. Però tornem a les nostres ovelles, les matriculades a l’escola d’aquell poble rural francès. Aquest fet em fa retrocedir en el temps. Tot comença en el llistat d’un primer de l’ESO on hi havia dos bessons. Fins ara res a dir, tot normal. Els esmentats bessons varen envellir juntament amb el professorat, i així varen passar tota l’etapa de secundària. L’estrany i desconcertant és que ningú els coneixia, perquè mai varen venir a l’institut. I això va durar gairebé vuit anys. Repetien curs una vegada i el següent també. I després, des de les instàncies superiors, et feien la pregunta típica, què faràs per aprovar-los? No el que han de fer ells per a millorar, sinó la responsabilitat d’aprovar-los o suspendre’ls —usant la terminologia clàssica—, estava en el teu taulat, depenia només de tu. Però si no existeixen, no els conec, no els he vist mai. Són fantasmes, amb nom i llinatges, com les ovelles franceses, tot i que aquestes responen amb un so onomatopeic. Són matrícules d’ofici, perquè l’alumnat no s’ha donat de baixa d’aquest o d’aquell altre centre, però no hi són. És com aquell professor que va posar un excel·lent a un alumne que no havia vingut mai a escola. Fórmula habitual que ha beneficiat a alguns polítics en l’àmbit universitari, no assisteixen a classe, però tenen una bona nota. La política té aquestes coses, alguns ho veuen com a tràfic d’influències. Així sí, és fàcil aprovar. Una de les queixes comunes del professorat és l’augment de les ràtios per classe, amb greus dificultats per a atendre mínimament bé a tot l’alumnat, i que no té res a veure amb inflar unes llistes imaginàries per tal d’aconseguir més hores lectives. No sé si heu vist mai un concurs de cans de ramat, on el ca dirigit per un pastor ha de conduir un petit ramat d’ovelles a través d’unes proves marcades fins a introduir-les finalment a una cleda en el menor temps possible. Aquí es demostra la llestesa del ca i el mestratge del pastor. Si l’ovella que marxa al capdavant del grup no entra, les altres tampoc ho faran. Són molt caparrudes i una mica beneites, però mansuetes. Tan sols el temor a la mossegada del ca, les fa moure, baldament sigui envers un camí equivocat. Potser els hi manca l’esperit crític. Això, em refereixo a l’esperit crític, només s’adquireix quan tens una personalitat ben ferma i no et deixes influenciar per les circumstàncies, ni per les modes o per elements externs. D’aquí que a vegades les persones som com ramats, només ens falta belar.