Consumidors consumits

El governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos, acaba de descobrir que una excessiva concentració bancària és dolenta per a la competència. Curiós el retard d’un economista de prestigi en arribar a aquesta conclusió. Els usuaris fa estona que ho sabem. En coneixem les conseqüències: deficient atenció al públic, comissions altes, nul·la o minsa remuneració dels dipòsits i reducció de plantilles.

El regulador bancari ha detectat el problema just quan es posa en marxa una operació, primer amistosa i després hostil, mitjançant la qual el BBVA vol absorbir el banc de Sabadell. Malgrat l’oposició del Govern, no sembla que l’entitat basca faci anques enrere. Si la compra arriba a port, ens espera més del mateix. Quantes oficines de les quaranta-sis que, segons el Banc d’Espanya, té el BBVA a les Balears tancaran? Quantes de les trenta-sis que ha obert el Sabadell? Quants treballadors aniran al carrer?

Recorda les agressives campanyes publicitàries del banc de Santander d’Emilio Botín per captar passiu? Són història. En part perquè el Banc Central Europeu s’ha convertit en proveïdor de doblers en aplicació de les seves polítiques expansives per superar la crisi de la Covid. Però el client perd opcions a l’hora d’escollir la millor rendibilitat pels estalvis.

No és aquesta l’única fusió en marxa amb conseqüències per a la comunitat autònoma. La unió pactada des de fa anys entre les companyies aèries Air Europa i Iberia segueix en marxa. El plàcet de Brussel·les retarda una operació que, com totes, es ven com a esplèndida, però que tendrà efectes especialment negatius per a Mallorca. El primer és la disminució de la competència i un augment de costos pels viatgers. La segona, és el trasllat de l’estructura administrativa i la base operativa a Madrid. No importa el que diguin avui, més prest o més tard ho faran. El trasllat de riquesa a les macro–capitals que tot ho xuclen és una constant. Ho sabem de sobra. Ja ha passat amb l’antiga Gesa o amb Sa Nostra.

Un tercer exemple que tal vegada pugui sorprendre els lectors. Els fons d’inversió, de vegades amb seus ubicades a milers de kilòmetres de distància, estan comprant clíniques veterinàries mallorquines de tota la vida. Sí, el menescal que vacuna el seu ca o el seu moix és cada dia més probable que treballi per una multinacional. El capitalisme no s’ha convertit en animalista. La seva anàlisi és que cada cop tenim menys fills, però més mascotes. Hi ha doblers, molts, a guanyar. Paguen quantitats estratosfèriques per aquestes clíniques de tota la vida. La promesa és que tot continuarà igual, però en un futur proper prendran mesures per rendibilitzar al màxim la seva inversió. A més, si controlen els grans centres, disminuirà la competència i els preus s’encariran.

Aquest fenomen ho explica molt bé Niall Kishtainy a la seva Breu història de l’economia: «Al començament de la revolució industrial, les empreses acostumaven a ser petites. Habitualment eren famílies les què les dirigien, però les administrava una persona. A mesura que les empreses es tornaren més sofisticades [i grans], el món s’assemblava menys al model de la competència perfecte». No hi sol haver monopolis ni rivalitats absoluts. Tot es mou en un terreny de grisos. Cada cop més negre. L’economista Joan Robinson és una de les creadores del concepte de competència imperfecta: «Imperfecta perquè encara que hi ha competència entre empreses, no es correspon amb la d’una indústria perfectament competitiva».

Aquesta fórmula defectuosa s’obre pas cada dia entre nosaltres. Aquests grans monstres empresarials que es generen, de vegades amb l’aplaudiment i altres amb la impotència de les autoritats, acaben buidant la butxaca dels clients. Els consumidors hauríem d’estar preparats contra aquests gegants. I també les autoritats. Sense importar el color polític. Sempre s’ha de tenir ben present la frase de Cornelius Vanderbilt, un empresari sense escrúpols i ric propietari dels ferrocarrils americans durant el segle XIX: «Què m’importa la llei? No tenc el poder?».