L’11M i l’islam

Fa uns dies s’ha tornat a rememorar les víctimes dels atemptats de l’11M, com es fa cada any, amb el d’enguany ja són vint, un dels més mortals de la història europea, a través de diversos homenatges amb la participació de les principals autoritats de l’Estat espanyol i de les diverses associacions de damnificats -aquestes, però, dividides en dos blocs-, amb la finalitat de què llur record no caigui en l’oblit. Això duu implícitament a una reflexió: ressalta novament la problemàtica de les radicalitzacions, els fanatismes i la mateixa intolerància, que arriben a ennuvolar la raó de la nostra societat democràtica. Sembla mentida que encara hi hagi qui defensa que l’autoria dels atemptats no fou la d’una cèl·lula gihadista, malgrat l’evidència de les proves presentades en el procés judicial, determinants a l’hora d’incriminar-los. Potser, no els veien capaços de l’elaboració, sincronització i de la precisió que es necessitava per a produir tal massacre. Tot això va ser obra d’experts, deien. L’ombra d’ETA es feia evident, per a ells. Així doncs, com ja sabem, aprofitaren la confusió i el desconcert inicial de les primeres hores per a divulgar, tot manipulant a la premsa, aquesta falsedat. No vull insistir sobre el tema, ja s’ha escrit a bastament i ben segur que no afegiré cap més coma de les que ja hi ha. El fet és que arran de l’esmentada escomesa, talment com va passar amb la de l’11 S de l’any 2001 als Estats Units, s’ha posat en la picota de totes les discussions l’islam i consegüentment el món àrab. Ens és fàcil establir prejudicis, hi tenim la mà trencada, en canvi, llevar-los són figues d’un altre paner. És amb el temps que coneixeràs la ment i el cor d’una persona, i això no ho diu un servidor de vostès, ho diu un savi de l’antiguitat del qual he oblidat el nom; o sigui, no donis importància a les primeres impressions, segurament sortiràs decebut. Ara resulta que el musulmà, per una sèrie de circumstàncies, representa l’enemic perfecte, que tradicionalment era atribuït al jueu. Estem parlant del musulmà fonamentalista, que s’ha radicalitzat i que veu a la resta com a enemics. El fet és que hi ha molts convencionalismes envers l’islam des d’Occident, presumiblement perquè s’hi observa -si bé no és del tot evident- un rebuig a la innovació, a la mundialització i al progrés.

Sembla mentida que encara hi hagi qui defensa que l’autoria dels atemptats no fou la d’una cèl·lula gihadista, malgrat l’evidència de les proves

Resulta més fàcil estigmatitzar-lo a causa de les seves pròpies contradiccions que no pas entendre’l, sobretot considerant que això també passa, amb més o menys ímpetu, amb altres tradicions religioses. És cert que l’islam és poc conegut o mal conegut, i això fa que de vegades considerem el musulmà com l’etern sarraí, que ha esdevingut més perillós amb la modernitat i la riquesa que els ha donat el petroli. Tampoc fa justícia a l’islam els grups de ‘suposats’ musulmans que utilitzen la violència com a modus operandi, instrumentalitzant la religió i abusant d’ella, tot desestimant el progrés i refusant les relacions amb l’altre diferent. Tal cosa contradiu el caràcter obert de l’islam i l’avenir de la història. Els moviments extremistes que empren tota classe de violència, portats sovint per la mateixa ignorància i el conservadorisme estricte, i que estan més vinculats a problemes de marginació, colonització i desordre mundial, l’únic que fan és impugnar l’autoritat de l’Alcorà, del Profeta i del pensament tradicional de l’islam. La qüestió és que tals grups, per molt que siguin minoritaris, actuen en nom de tots i de la religió, i això produeix en alguns àmbits de la societat occidental un rebuig cada vegada més creixent, com va succeir amb l’11M. El camp de batalla de molts ideòlegs, especialment salafistes, és el sintagma «islam és religió i estat», i conseqüentment, la creació d’un estat islàmic. Fàcilment, la ideologització de l’islam ha contribuït a confondre’l i a deformar-lo, i a la vegada a escindir-lo en diverses opcions. El món modern fa l’esforç de separar política de religió, dona més importància a la raó i no pas a la fe, es fonamenta en el progrés i en l’economia com a motor de la societat. En canvi, l’islamisme -que en principi era una reacció contra el colonialisme europeu- és justament el contrari, cerca el retorn a les arrels tradicionals de l’islam, recuperar la fe religiosa com a dogma indiscutible i fonamental de la societat, de l’economia i de la política. En qualsevol cas, la dificultat de l’islam no rau en la seva fe, sinó en aquell islam que aglutina amb el kalàixnikov enlaire tot l’islamisme radical i extremista i li dona una forma pròpia de caràcter violent, el que legitima la doctrina als seus interessos polítics. Són els qui amenacen la convivència, els que inciten a la lluita armada, els que admeten el fet de morir matant innocents, els que fan una crida a lluitar contra l’enemic extern, els que admeten que l’única sortida és el gihad contra la croada judeocristiana i nord-americana que tracta l’islam amb menyspreu. Amb tot, no hem de ser tan ingenus, probablement al darrere no hi ha una lluita d’origen religiós, el veritable motiu és polític i de guerra civil contra les oligarquies àrabs, perquè la religió no té la culpa de cap radicalisme. El seu axioma deixa de ser creïble per a convertir-se en ideologia al servei de causes més aviat sospitoses. Caldria tenir present que la més gran intolerància és una «ortodòxia que no deixa viure ni pensar», lliçò́ que haurien d’aprendre-la per a no caure en els mateixos defectes.