Déu ens alliberi dels massa vius

La política i el seu entorn és plena de llestos. O millor dit, d’alguns que es fan massa el viu, tenen puteria o la saben llarga. Si un llest és, segons el Diccionari Alcover-Moll, un «viu d’enteniment; prompte per a comprendre», aquells que ho són de més solen acabar convertits en malversadors, corruptes o comissionistes.

Les darreres setmanes han florit desenes d’individus que s’han omplert la butxaca sota l’empar del poder. L’impresentable Koldo García i el seu soci Víctor de Aldama obriren el penúltim acte d’aquesta peça teatral que s’escriu des de fa dècades i que, una vegada i una altra, repeteix el mateix argument. Queda per saber quin paper jugaren José Luis Ábalos i Francina Armengol. Escara no tenim clar si foren part de l’engany o enganyats. O com digué fa dues dècades l’eivissenc Josep Juan Cardona: «No sé si és millor passar per beneit o per corrupte».

El darrer episodi conegut ha tret a escena a la parella d’Isabel Díaz Ayuso, un tal Alberto González Amador. En el cas de la presidenta madrilenya també manca saber si és víctima o cooperadora necessària. Però la reiteració de beneficiats amb doblers públics en el seu entorn, comença a ser més inversemblant que les set vegades que tocà la loteria al popular de Castelló Carlos Fabra. O al mallorquí Eduardo Vellibre, encara que aquest només pogué destapar el cava dues vegades.

Els darrers protagonistes han tengut el mateix modus operandi sense importar si eren de dretes o d’esquerres. Han guanyat doblers, molts, amb la compra de mascaretes durant la pandèmia. Si és vomitiu robar de la caixa pública, molt pitjor és fer-ho en un moment en el qual set-centes persones moren cada dia a causa de la Covid. Com ironitzà Matías Vallés en el programa de Carles Francino, pot ser que a Madrid sia impossible trobar-te amb el o la teva ex, però hi ha un intermediari de mascaretes a cada passa.

No és res nou en la història d’Espanya. El Duc de Lerma és un exemple de quatre segles enrere de com aprofitar el poder per enriquir-se personalment. En temps de Francisco Franco, perquè ho tenguin present els que es creuen que aquestes coses no passaven, el mateix dictador s’enriquí venent el cafè que la dictadura brasilera regalava als espanyols. És un exemple, n’hi ha molts més. El seu ministre José Antonio Girón fou un gran especulador a la Costa del Sol. El cas Matesa implicà a tres ministres de la dictadura.

En democràcia, no hi ha cap partit lliure de corrupció. Des de Juan Guerra a Luis Bárcenas, passant per la família Pujol o Maria Antònia Munar. Ni la monarquia, amb Iñaki Urdangarin o Juan Carlos I n’està neta. I quina és la resposta dels polítics? L’equivocada, evidentment. Quan esclatà un nou escàndol només veuen una confabulació dels adversaris, aliats amb mitjans de comunicació, fiscals, policies i el sursum corda. L’autocrítica no existeix. L’estratègia és abocar merda sobre l’adversari. «I tu més». «No, tu més».

Ho demostraren el passat dimecres el president del Govern, Pedro Sánchez, i el cap de l’oposició, Alberto Núñez Feijoo (sense accent). El segon al·ludí a la dona del cap de l’executiu, i aquest replicà amb les relacions del gallec amb un narcotraficant. És una resposta inadequada per ambdues parts. L’actitud coherent seria treure la granera i fotre fora als seus corruptes. Que sabessin que no hi ha perdó pels delinqüents. El problema és que molts d’ells han crescut en el si del partit fent les feines brutes amb les quals altres no volen embrutar-se les mans. Només així s’explica l’ascens de Koldo fins a un ministeri. O de José María Rodríguez i el seu sinistre equip en el PP balear.

Tapant la corrupció interna i exagerant la dels altres es fa mal a la democràcia. Es desprestigia el millor, malgrat les deficiències, dels sistemes polítics coneguts. Es dona volada als populismes, que no ofereixen res diferent sinó una versió pitjor, però capten el vot dels desencantats. La solució depèn de millorar la democràcia, no de convidar que la cuidin aquells que volen dinamitar-la.