La punta de l’iceberg?

«Quan no agafes una postura en contra de la corrupció,tàcitament la recolzes».

(Kamal Haasan, polític i cineasta tamil)

Llegeixo unes declaracions de Ximo Puig als mitjans sobre què hauria de fer José Luis Ábalos per l’esclat del «cas Koldo» o «cas Ábalos»: «Jo sí sé el que faria».

En la mateixa trobada, l’expresident de la Generalitat valenciana ha anat lamentant-se de l’avarícia i maldat de segons quins personatges. Qui, a l’ombra del poder, han anat jugant amb el major esforç comú que segons el valencià ha lliurat la jove democràcia espanyola, la lluita contra l’epidèmia del virus SARS-COV-19. Segons Puig, és contra aquesta gent que s’ha de posar en marxa tot l’aparell de l’Estat. Fiscalia, Policia Judicial, Guàrdia Civil, Agència Tributària….la ciutadania hauria de veure que es castiga els infractors. Que amb la credibilitat del sistema polític no es juga. Aquestes eren les reflexions del de Morella, en les quals - això sembla - hi havia més d’un dard enverinat. Més d’una disputa al si del PSPV-PSOE hi pot ésser al darrera d’aquestes declaracions.

Com les de Pedro Sánchez, president del Govern i Secretari General del PSOE: «Sea quien sea, caerá». Sánchez, el mateix que exercí ( amb l’ajut del citat Puig ) com a gran valedor d’Ábalos a Ferraz. On es considerava el darrer poc menys que una de les moltes anècdotes que els arribaven des del País Valencià. «El hijo de un torero malo, diputado», arribà a dir l’aristocràcia de l’aparell socialista. Coneixedora de que l’aleshores regidor a València era fill d’Heliodoro Ábalos, «Carbonerito»

Grans paraules, certament. Però em permetin: vàlides com un brindis al sol. Buides de contingut. Fetes de cara a la militància. Però no envers una intel·ligència mínimament consolidada: on era aquesta determinació quan es tenia l’oportunitat de demostrar-la? No poden els abans esmentats al·legar ignorància. Tampoc incompetència: tenien tot els coneixement i jurisdicció com per a haver aturat el tal Koldo quasi abans de començar les seves accions. Era tan fàcil com demanar un currículum vitae, una vida laboral. Si m’estrenyen, un certificat d’estudis. Però tots aquests filtres no funcionaren. I, quan es començaren a tenir evidències més que notóries sobre el «modus operandi» dels avui blasmats, ningú pensà en «tots els aparells possibles de l’Estat». Mirar cap una altra banda: aquesta va ser, pressumptament, la consigna. Exemplar.

La raó, la mateixa que utilitzen certs llinatges empresarials i polítics per a perpetuar el seu poder: l’afectat venia de part de qui ho feia. És a dir, s’estava cometent un vulgar tràfic d’influències. Presumptament, clar. Consentit, corregit i augmentat a províncies: no s’ha de caure malament a Madrid. No sigui cas que no ens renyin. I, quan es diu «províncies», no pensi el lector només en Balears. Pel que es veu, la llista de territoris afectats és àmplia. Així com les institucions: des de l’Exèrcit fins a Renfe, passant per diferents Comunitats Autònomes i ajuntaments. De manera continuada i durant anys. Bastants, pel que es veu. De veritat hi va haver una «omertà» absoluta sobre Koldo durant tot aquest temps? I si així va ser: qui la va forçar? Qui va obligar tothom - assessors jurídics militars, enginyers civils ferroviaris, presidents autonòmics,batles, interventors municipals i supramunicipals - a ser seduït per l’antic porter de discoteca en quan a beneficis dels seus productes o de la seva gestió? La resposta la podem trobar en una frase dita pel mític Alfonso Guerra, primer vicepresident de Felipe González: «Quien se mueva, no sale en la foto». És a dir, por.

Temor, a què? A no seguir cobrant de l’erari públic, bàsicament. A no percebre una bona paga. A perdre poder de decisió sobre altri sense quasi cap risc econòmic. A perdre segons quins canals d’informació privilegiada. En definitiva, a allunyar-se d’allò que se’n diu «l’eròtica del poder». Per això tothom va callar. I - és una opinió personal - podria ser la punta de l’iceberg.

Suscríbete para seguir leyendo