El cartell de la discòrdia

Arran de la polèmica que ha suscitat el cartell de Setmana Santa de Sevilla 2024 que les confraries havien encarregat a l’artista Salustiano García i que és una representació del Crist Ressuscitat amb el rostre i cos del seu fill que n’ha fet de model, s’ha creat una certa divisió i pronunciaments desfavorables i pejoratius en les xarxes socials: que si va gairebé nu, que si sembla un efebus, que si vol afavorir al col·lectiu LGBTIQ+ i així altres arguments semblants. Es veu que ara, qualsevol fotesa, es converteix en tema nacional, com si no tinguéssim altres problemes més angoixosos. Però això, no és gens nou. Altres artistes han estat transgressors, si és que es tracta d’això. Leonardo da Vinci va pintar el Crist de l’últim sopar talment com si fos androgin o el mateix Dalí en la mateixa escena va posar el rostre de la seva musa, Gala, talment com si fos el de Crist. No sé per què es crea tant de rebombori, si veiessin el Crist de les Fundacions que portava Teresa de Jesús, totalment despullat, sense cap drapet que amagues les seves vergonyes o de la mateixa santa en l’escultura de la transverberació de Bernini (que ella mateixa narra en el Llibre de la vida 29,13) que més aviat sembla que té un orgasme, diguem-ne, que místic. Cada època té les seves imatges. En l’art renaixentista eren habituals les figures nues masculines en diverses actituds que sovint es remunten a l’època antiga, els àpters de la tradició cristiana i els amorets de la tradició grega, representats a l’estil de la figura infantil del dèu de l’amor, Eros o Cupido. Són coneguts com els ignudi. Miquel Àngel n’era un especialista de les dites imatges que decoren l’espai entre els panells inferiors de la història del Gènesi a la Capella Sixtina. Destaquen per la seva bellesa física i anatòmica; amb independència del seu significat, els ignudi constitueixen una afirmació de la sintonia de la cultura pagana amb la cristiana, pròpia de les realitzacions artístiques del mecenatge de Juli II. Sempre n’hi ha hagut de «braghettones», de puristes que s’han sentit incòmodes amb la nuesa, per això tot s’ha de cobrir, perquè no crida a la devoció, distreu massa. Pel que fa a la imatgeria religiosa, cal dir que tota època porta en si mateixa dues imatges del Crist: el de l’actualitat que viu en un moment determinat de la història, o sia, la projecció d’una època rebuda com a herència del passat més recent; i el de la novetat, que com el seu nom indica és viscut d’una manera nova i creativa i, fins i tot, conflictiva amb les figures envellides de Crist. Comporta una pregona tensió entre l’herència i la novetat, entre la identitat i l’alteritat. No és el mateix la imatgeria religiosa del Crist del renaixement que la del Crist del barroc, hi ha diferències substancials. Mentre la primera és representada amb harmonia, equilibri, bellesa, forma humana perfecta on no s’entreveu el sofriment, la passió, la debilitat, la mort, àdhuc la compassió i la misericòrdia, la del barroc, representa la novetat amb relació amb el Crist del renaixement, el crucificat assumeix tota la deformació de la condició humana: dolor, sang, torsions, mort —vegeu, com a exemple, la imatgeria de la Setmana Santa de Valladolid, d’artistes com Gregorio Fernández i Juan de Juni—. És el costat fosc de l’existència. No oblida la glòria, el triomf, però sempre sota l’esguard de la creu.

D’altra banda, què en sabem del rostre de Jesús? Res, absolutament res. Els evangelis i la tradició apòcrifa no ens transmet cap retrat de Jesús. Cal recordar que la imatgeria religiosa o les representacions iconogràfiques eren prohibides a la Bíblia. El cristianisme juntament amb el judaisme era considerat una religió anicònica. Per tant, no es descriu els trets característics de Jesús. Amb tot, més endavant el cristianisme va agafar de préstec, potser sense voler-lo, les figuracions artístiques romanitzades, la imatge perfecta d’un ciutadà romà prototípic: ben afaitat, amb cabell curt i portant togues i túniques o capes de tall clarament llatí. Serà a partir del segle IV que comença a aparèixer una imatge de Jesús més hel·lenitzada, a l’estil dels filòsofs grecs que tant havien idealitzat els romans. També es comença a pintar amb cabells llargs, que de bell antuvi eren ondulats per a imitar les imatges dels déus pagans com Júpiter o Zeus. Rere aquesta mescla entre déus pagans i filòsofs cínics es perfila un patró amb uns trets comuns: cara allargada i hieràtica, ulls grossos, cabells llargs i barba. Jesús era caracteritzat com un home blanc europeu. Ara bé, si Jesús era jueu, aleshores hauria de ser un semita prototipus, molt semblant als actuals palestins. Per tant, no és gens estrany que el nou Jesús pictòric, una amalgama de poder romà i de saviesa grega, es mostrés com si fos del sud d’Europa i no de Galilea. No se’l pintava amb pell fosca, ni amb el nas allargat, ni amb els cabells negres o rissats. Tampoc ros o pèl-roig. I ara la gent s’escandalitza per unes nimietats com les esmentades a l’inici d’aquest escrit. L’art és subjectiu: agrada o no agrada.