Model Màlaga versus Palma

Es diu que Palma vol ser Màlaga. Concretem, que vol inspirar–se (copiar) les polítiques de la ciutat andalusa a l’hora de fomentar el turisme cultural. Tant el Govern com l’Ajuntament entenen que turisme i cultura van lligats, com si els indígenes no tenguéssim dret a omplir els nostres esperits.

Analitzem el ‘model Màlaga’ amb les seves fosques i lluminàries. Bàsicament, el seu emblemàtic batle, Paco de la Torre, vint-i-tres anys en el càrrec, ha negociat amb col·leccionistes d’arreu del món perquè instal·lin part de les seves obres a la ciutat. El Museu Rus es creà a partir d’una col·lecció de l’Hermitage de Sant Petersburg. Avui les seves immenses sales estan quasi buides. Les obres volaren cap a ca-seva en esclatar la guerra entre Rússia i Ucraïna. Està molt bé que la ciutat on va néixer Pablo Picasso li dediqui un museu. La realitat és que les obres aportades pels descendents de l’artista són una oferta secundària del geni de l’artista. El Pompidou és una bona exposició de les tendències de l’art contemporani. L’any que ve serà necessari renovar l’acord. El Thyssen és la tercera divisió de la col·lecció de Carmen Cervera. Això sí, molt ben pensada i presentada. El més sorprenent de l’oferta malaguenya és el Museu de l’Automòbil i la Moda. Fins i tot per algú no especialment afeccionat als cotxes ni als vestits. Es troba a l’antic edifici de Tabacalera. Mostra el centenar de cotxes, que adquirí el milionari portuguès Joao Magalhaes, i les posa en diàleg amb els vestits de cada època. La cessió acaba el 2026, però es podria prorrogar.

Aquesta opció cultural té clarobscurs que van des de la qualitat, fins als costos, passant per la inestabilitat o la temporalitat. En canvi, Màlaga manté un centre històric molt polit, quasi lliure de franquícies de moda i menjar, en el qual l’oferta gastronòmica i les botigues li atorguen personalitat pròpia. Just al revés del que ha passat a Palma. Aquí és més bo de fer menjar un kebab o una empanada argentina que un variat o una panada nostrada. Beure un whisky escocès que una copa de Palo Túnel. Comprar una tela xinesa que una roba de llengües autèntica.

Existeix una alternativa al model Màlaga. Es diu model Palma. O Mallorca, si es vol. Es tracta de potenciar les nostres virtuts. Ja hem deixat perdre moltes oportunitats. S’han venut la majoria dels casals de Palma, ara reconvertits en habitatges de luxe i buidats del seu patrimoni moble. L’exemple de Perico Montaner a Can Vivot s’assembla al del llogaret gal d’Astèrix i Obèlix. Sense suport públic ni promoció, és l’única mostra que queda del modus vivendi de l’aristocràcia mallorquina. La venda i situació patrimonial de Can Pueio és el darrer cas de pèrdua evitable. Ca n’Olesa és un altre. Casals com aquests, tendrien més atractiu que un Museu Rus com el malagueny.

Això pel que fa als privats, perquè quan un edifici és públic, com succeïx amb el casal gòtic de Can Serra, les administracions el deixen caure. No hi ha projecte de reforma ni de continguts.

La col·lecció la Fundació Juan March de Palma no té res a envejar al Thyssen andalús. Però el promocionen poc. A la Fundació Pilar i Joan Miró trobam el nostre geni de projecció internacional. Però les autoritats no li fan massa cas. Com tampoc al Museu de Mallorca, amb una col·lecció de bronzes prehistòrics de primer nivell. Fins i tot en absència dels bous de Costitx. El del Baluard és equiparable al seu homòleg de Màlaga. Els convents que encara no han esbucat –com el cas de Santa Catalina de Sena, de Sant Antoniet…– o abandonat –Sant Jeroni– són un oasi de pau. I també d’art. Sobretot el de Santa Clara. O el de les Caputxines, amb una tasca de divulgació digne de lloança. La nostra Seu i Bellver superen de llarg la catedral del sud i Gibralfaro.

No importa inspirar-se en Màlaga. Hi pot haver un model Palma. O Mallorca. Basta respectar els valors culturals de la terra. Protegir i mostrar els edificis que són reflexos del nostre passat. Tenir un barri antic net de vàndals i bruts. Promocionar una oferta comercial de la terra i amor per la gastronomia pròpia. Però manca visió de futur i inversió en cultura.