El 31 de desembre

La renouera ocupació del poder autonòmic i municipal per part de la dreta extrema i de l’extrema dreta ha dut afegit el qüestionament del significat i del valor de la festa del 31 de desembre. Aquest qüestionament ha posat en relleu, una vegada més, dues constants: la primera, que la tergiversació i el menysteniment de la història és una pràctica que determinades polítiques executen sense cap inhibició ni una. La segona constant ateny el fet que darrere hi ha poca cosa més que una voluntat gens dissimulada d’uniformitzar-ho tot en clau castellana/espanyola per, alhora, esvair la nissaga catalana dels mallorquins. Pot ser que vinguem d’un altre planeta fins ara desconegut. Pot ser que qualque dia ens ho diguin. Potser sí.

De manera que, per no acabar definitivament negats dins la barbàrie, convindrà evocar alguns lleus enunciats. Els substancials són que el 23 de desembre de 1228 les Corts de Barcelona acordaren la conquesta de Mallorca i de les altres illes. L’expedició havia de tenir un doble caràcter, militar i comercial, i els nobles que es comprometeren a pagar-la i abastir-la de tropes i bagatges es repartirien l’illa. Tot acomplint l’acord de les Corts, el 5 de setembre de 1229 —aviat farà vuit segles!—, des de Salou, Cambrils i Tarragona, amb el rei Jaume I al comandament, l’expedició salpà. Les cròniques diuen que, en total, s’ajuntaren uns 150 vaixells, 1.500 cavallers i 15.000 peons. Quins eren els objectius? L’expansionisme polític, la protecció del comerç català amenaçat des de Mallorca estant pels almohades i l’obertura de noves rutes comercials més segures.

Sigui com vulgui, el 7 de setembre de 1229 l’expedició desembarcà a Santa Ponça, i el 31 de desembre, després de combats cruents, conclogué el setge sobre Madina Mayurqa —ara l’anomenem Palma— amb la rendició del darrer governador almohade de l’illa, Abú Yahyà (que té una plaça dedicada a Ciutat). Per això, la diada del 31 de Desembre, que se celebra, com a poc, des de l’any 1276 (Antoni Quintana), que s’expressava fins avui en diferents actes oficials —honorar l’estendard del rei En Jaume per part del consistori i recitar el poema La colcada, de Pere Alcàntara Penya, poema que evoca, precisament, la Festa de l’Estendard— i cívics/oficials, com l’ofrena floral al monument del rei En Jaume, tenia un marcat caire de recordança d’allò que representà i representa per als mallorquins l’arribada a l’illa de la civilització cristiana a mans de la conquesta catalana. Per tant, la festa hauria d’haver constituït per a tothom, amb independència del biaix ideològic de cadascú, una fita intocable mereixedora del màxim respecte. I no ha estat així, ni de lluny.

És a dir, a partir del 31 de desembre de 1229 Mallorca, repoblada successivament de gent vinguda del Principat, abandonà, cal insistir-hi, el món musulmà per incorporar-se al món que avui anomenaríem occidental/cristià. La història, al cap i a la fi, es pot tergiversar sense límits des del poder per fer creure a la població que les coses són diferents de com són (o com foren). Això es fa amb el procediment de posar els esdeveniments històrics, prèviament manipulats, al servei de la roïna conveniència política del moment. Amb l’objectiu, per descomptat, d’apaivagar un sentiment col·lectiu que, amb diferents intensitats i matisos, perviu des de fa vuit segles. Finalment, aquesta mirada antiga, coberta de pols i d’animadversió envers el propis orígens, hem de creure que romandrà en el temps per servar les deixes rebudes. Encara que el conjunt estigui tan i tan marcat per l’autoodi i la ignorància.

El panorama, doncs, és aquest. Veiem com l’Ajuntament de Palma erigeix a la categoria de pregoner Carlos García-Delgado per lloar als quatre vents —en castellà, naturalment— la Mallorca musulmana abans de la conquesta catalana de 1229. En detriment, no cal ni dir-ho, de les aportacions del món occidental, que el pregó menystingué o, directament, ignorà, no perquè representessin, en el seu moment, un retrocés cultural, sinó perquè venien de Catalunya, i aquest sí que és un pecat d’origen, del tot insalvable. Per la seva part, el Consell de Mallorca també ha dit la seva i ha decidit derogar un acord de l’any 2016 que instituí la Festa de l’Estendard com la Diada de Mallorca. I, encara més: el batle de Palma, Jaime Martínez Llabrés, ha advertit que potser reconsideri el lloc de l’ofrena floral al rei Jaume I a favor de la plaça de Cort. No hi hauria res a dir si no fos perquè l’estàtua eqüestre de Jaume I es troba a la plaça d’Espanya i l’ofrena és a la seva memòria. No ha reparat, el batle, en aquest detall o és que pensa que això, on sigui l’estàtua, importa poc o gens?

Sort de la societat organitzada. En efecte, molts més manifestants dels que indiquen les xifres oficials es manifestaren a Ciutat el passat dissabte, dia 30, per palesar el rebuig a les polítiques lingüicides dels que ara governen i reivindicar la capacitat dels mallorquins per decidir el seu futur polític. La manifestació anual l’organitzà la Plataforma 31D, que integra diferents col·lectius, partits polítics i sindicats, com l’Assemblea Sobiranista de Mallorca, Blanquerna, Més per Mallorca i l’STEI, entre d’altres. Una bona concurrència de manifestants i un apreciable esperit de revolta que hauria de ser el detonant d’altres actes massius en defensa de la personalitat del poble de Mallorca.

Al cap i a la fi, una manifestació exitosa, amb un emperò: la lamentable cloenda. Certament, els organitzadors de l’acte caigueren en l’errada òbvia de lliurar-ne la presentació i els parlaments finals, a la plaça del Tub, a un grupuscle que n’arreplega, a tot estirar, tres i el moix, les membres del qual s’entestaren a: a) fregar el ridícul amb la pretensió de fer-se les més avançades i rupturistes del pati; b) avorrir fins i tot les mosques amb l’exhibició d’una capacitat dialèctica nul·la i d’una evident indigència material i formal en els seus discursos, i c) empetitir el nombre futur dels concurrents gràcies a l’exclusivitat de les seves prèdiques. Per fortuna, Joan Planas (ASM) acabà per posar seny, encara que resta per entendre —i aplicar, que no és gens fàcil— que el sobiranisme i, en general, la reivindicació nacional, han de maldar per incidir més i més en la població i per construir majories. Per no dir res de la imperiosa necessitat que la manifestació l’encapçali una pancarta unitària.