El treball de recerca de batxillerat

Avui en dia, les noves generacions d’infants i adolescents estan més avesats a les tecnologies que no pas els seus pares o padrins. Quantes vegades no hem sentit l’expressió «que han nascut amb un mòbil, tauleta o ordinador sota el braç», ben segur que infinitat de vegades. És obvi que pertanyen a l’era digital i d’això treuen profit, mentre que nosaltres hem hagut de fer un gran esforç per formar-nos i ser capaços de posar-nos a la seva alçada, si és que algun dia hi arribem. Ara ha sortit a la palestra educativa un tema llargament anunciat i que no ens ha agafat per sorpresa, això és, l’ús dels mòbils en els centres educatius i també fora d’aquest àmbit. Associacions de pares i mares, entre altres, han alertat a les diverses conselleries d’educació de l’Estat espanyol la seva preocupació pel consum i el consegüent cost que tenen les xarxes socials en els infants. Es parla d’endarrerir l’edat per a tenir un mòbil, la qual cosa, és una lluita no exempta de tensions familiars. Ja sabem que prohibir és fàcil o, potser no, però millor educar sobre el seu ús, establint un temps determinat. A França, per exemple, es va aprovar una llei que prohibeix l’ús del mòbil a les escoles i instituts, tan sols es podrà usar amb autorització i si és per a usos pedagògics. Abans, països com Itàlia, Portugal, Holanda i altres ja han restringit l’ús dels mòbils en les escoles. No cal ser molt llest per a endevinar el que està passant a les aules, infants que s’adormen, que no presten atenció, que fallen en la comprensió lectora, incapaços de seleccionar la informació, que limiten llurs interaccions socials i redueixen la seva activitat física gairebé a zero, per no parlar del ciberassetjament, l’addicció a les pantalles o l’accés a continguts violents o pornogràfics. Fins i tot, segons quins casos, no hi ha cap control de part dels pares i mares. I mira que la policia adverteix que cal fer-lo per tal d’evitar qualsevol manipulació o xantatge que es pugui produir. Tots coneixem algun incident respecte a això. Què passarà ara amb l’AI, és a dir, amb la intel·ligència artificial? Un nou repte que cal saber abordar intel·ligentment, perquè no ens fugi de les mans.

Tan acostumats estan els joves a les noves tecnologies, que no saben fer servir un processador de textos; és a dir, no saber editar un text, presentar un treball per a l’escola, per exemple, que pot contenir imatges, taules estadístiques i altres elements que poden acompanyar un document. Tot i donar unes normes precises i metodològiques, com és lliurar el treball en PDF, que sigui justificat per ambdues bandes, la mida de la lletra i les opcions de l’interlineat siguin sempre els mateixos o que es posin notes a peu de pàgina així com la manera de citar la bibliografia, sovint et sorprèn quan et diuen que no saben com ho han de fer. Ara la nostra Conselleria, des del curs passat, ha introduït en el currículum de batxillerat el que ha vingut a anomenar-se Treball de Recerca (sigles TRB), que es fa a primer i es defensa a segon, durant el primer trimestre. Encara que sembli estrany, no té res a veure amb la tan convulsa LOMLOE, una llei que fins ara deixa molt a desitjar. A Catalunya ja fa temps —uns deu anys— que s’ha institucionalitzat el treball de recerca, tot i les queixes de l’alumnat que ha vist augmentada la seva feina acadèmica respecte a un treball que necessita a més de temps, una bona elaboració i que computa per a la nota general de batxillerat, car era l’única comunitat autònoma en fer-ho. Ara s’ha afegit les Balears. No entrem a valorar l’eficàcia d’aquest treball, però tots ressalten un inconvenient, el poc temps que hi ha, una càrrega lectiva ja de per si força atapeïda, a més de la tensió que genera el batxillerat, on l’alumnat es juga el seu ‘futur’. La finalitat és, talment com el seu nom indica, fer una recerca que tingui coherència, que gaudeixi d’una bona metodologia que té a veure amb la uniformitat del text i, sobretot, una bona base científico-filosòfica. Per tant, una tasca on alumnat tria el tema lliurement, que pot anar des de les lletres del ‘reggaeton’, passant per les últimes copes d’Europa que ha guanyat el Madrid i acabant pels ritus satànics, per a citar-ne algunes de les temàtiques triades més sonades, tot i els suggeriments del professorat que ni tan sols havien pensat res de l’adés esmentat. El curs passat hi havia una setantena d’hores dedicades a TRB, però en el començament d’aquest curs cap hora per al professorat dels tribunals per a orientar l’alumnat en el lliurament de la tasca i fer-ne la seva defensa. Cada docent encarregat s’havia de cercar la vida per a quedar amb l’alumnat a les hores de pati per tal d’ajudar a gestionar la feina. A més, els que han estat tutors el curs passat no poden pertànyer al tribunal, la qual cosa demana més professors. Molts d’ells han passat per una mena de tómbola i de cop, sense saber ben bé com, es troben dins d’un tribunal. Cada membre del tribunal —compost per tres persones—, havien de llegir un màxim de vint treballs, depenen del gruix d’alumnes de cada centre, corregint coses de les quals no tenen cap idea formada, perquè no era de la seva matèria o afins. Per exemple, què fa un professor d’història corregint un treball de dibuix tècnic o alguna cosa de semblant? Alguns instituts han hagut d’alliberar-los de les guàrdies assignades i així poder avaluar correctament i amb dignitat. Des de més amunt, les instàncies superiors, es diu que qualsevol pot corregir aitals treballs de recerca, ja que tots som, com a mínim, llicenciats, com si tenir una llicència et donés el do d’interpretació. Els criteris per tal d’avaluar l’alumnat s’han hagut d’aprendre a correcuita, sense temps per a digerir-los correctament. Segurament que més d’un ha pensat que tot això és vergonyós, car a més de la part escrita, hi ha la part oral, la qual ha de quedar registrada i és pública; és a dir, que poden assistir altres persones. Ha estat un veritable caos pels centres l’inici de 2n de batxillerat: manca d’hores per a reunir-se, organització dels tribunals, normativa dels TRB, avaluació i qualificacions, etc. I davant aquest cúmul de despropòsits, assistim a la poca implicació de la Conselleria d’Educació que marca unes normes i criteris, però després no dona suport als recursos. Tot se soluciona amb la bona voluntat, caldria dir generositat, del cada institut. Com diu una bona companya quan li pregunten si està tranquil·la i ella contesta que l’estarà quan li deixin fer les seves classes i no l’obliguin a fer el que no és del seu àmbit. No hem de confondre la indignació de les injustícies amb el desassossec que provoca aquestes situacions.