La soledat de Prohens i Rigo
«No hay soledad comparable a la soledad del poder». Gabriel García Márquez. Periodista i escriptor colombià. Guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l’any 1982.
Vint milions d’euros. Això és el que Vox demana en forma d’esmena als Pressupostos Generals de l’exercici vinent d’aquesta Comunitat Autònoma. L’objectiu no és cap altre que assegurar que els centres escolars ( i cito textualment ) «escullin en llibertat» l’opció lingüística vehicular pel seu projecte educatiu. Pels qui acabin d’arribar a Espanya, aclarirem que «escollir en llibertat i dins el respecte» equival a un model majoritàriament castellanoparlant. Per tant, és de suposar que aquells que no combreguin amb el que Vox vol -ço és, continuar amb l’immersió lingüística catalana en la seva variant illenca- no tindran tants diners com els castellanoparlants. Veurem el que diu en Toni Vera i Alemany, conseller d’educació. Un dels andritxols amb major projecció a día d’avui.
Sigui com sigui, una cosa és clara: el partit d’Idoia Ribas Marino ja no en té abastament amb 750.000,00 euros anuals per a la nonata Oficina de Defensa de l’Espanyol. Ara, els seguidors de Santiago Abascal Conde ja exigeixen una bona tallada. De llarg recorregut, sucosa i potent. Per -el temps ho dirà- anar col.locant a aquells fidels que es quedaren amb les ganes de càrrec aquest estiu. Saben que ho poden demanar: tenen com a soci un partit orgànicament feble, però unit pel poder. Que és el que ha posat d’acord a les seves principals famílies ideològiques. Aparcar momentàniament tota diferència: ara, el que importa és donar imatge d’unitat i disfrutar del sou públic. Els seus dirigents saben que, si no fos pels ultradretans, no governarien. I les lluites internes al si del partit conservador tornarien a ser notícia. Els Campos, Coll, De las Heras i companyia en són coneixedors. Per tant, no és gens estrany que la presidenta Rigo i Prohens doni símptomes de cert esgotament. D’un cert cansament del continu xantatge que li arriba setmana si, setmana també, des de la bancada «amiga i sòcia» de Vox. Potser sigui el preu de la soledat. Guanyada, per cert, durant els darrers quatre anys. A base de masses frases pensades per a la premsa i no per a les persones. Ara, potser en venen les conseqüències.
No obstant, és possible que si el PP volgués rectificar encara hi hagués marge. Però el que ha de tenir clar la campanera és que si es vol treure’s del damunt la rèmora «ultra», hauria de començar a tendir ponts. De manera seriosa. Sense ambatges. Però també hauria de trobar una oposició capaç d’arribar a acords. Sia el PSIB, sia Més. Acordant línies vermelles i acords de Comunitat. Punts imprescindibles de consens. Potser ens estalviaríem prop de vint-i-un milions d’euros. Pel cap baix. Tots hi guanyarem, la veritat sia dita. Entre d’altres coses, molta tranquil.litat. I evitaríem no poques sessions d’autoodi. Totalment gratuït, per altra banda.
Suscríbete para seguir leyendo
