L’esperança és irracional

L’immens Vasili Grossman (1905-1964) deixà escrit que «l’esperança quasi mai va lligada a la raó; està orfe de seny, crec que neix de l’instint». La frase es llegeix a la novel·la d’inspiració autobiogràfica Vida i destí, ambientada a la batalla de Stalingrad, durant la II Guerra Mundial –Gran Guerra Patriòtica pels russos. Grossman era ucraïnès i jueu. Guerra sobre guerra. El 1943 i el 2023. Ahir i avui.

La raó afebleix l’esperança. Des de 1948, a l’Orient Mitjà s’han succeït els conflictes armats. Israel lluita per la seva supervivència. Els palestins, també. Tots es carreguen de suposats arguments que les afavoreixen. Els atacs dels veïns àrabs al principi del nou Estat creat per l’ONU. L’expansionisme jueu en les dècades posteriors. Els acords de pau signats entre ambdues parts són dinamitats pel terrorisme de Hamàs, instigat per l’Iran. Els colons jueus, animats pels governs més dretans de Tel-Aviv, ocupen terres dels palestins contra les resolucions de la comunitat internacional. Els que amb més força cerquen la pacificació, com Yitshaq Rabbín, moren assassinats pels ultranacionalistes que disparen la pistola, mentre des del fonamentalisme sionista apunten a l’objectiu. Es creuen hereus de la terra per manament bíblic. Contra aquells que van amb el Llibre per davant –amb qualsevol Llibre en majúscula–, no és possible argumentar.

Els jueus planyen pels seus morts i segrestrats en l’actual guerra. Els palestins moren sota les bombes de la poderosa aviació israeliana. La raó no aporta raons per a l’esperança.

Ucraïna és el conflicte bèl·lic que hem arraconat perquè una nova desgràcia ha passat a primera plana. Però allà arriba un nou hivern entre bombes i bales, entre morts i ferits, entre destrucció i desolació. Sense esperança, si ens ho miram des de la raó.

Ni tan sols la política nacional, afortunadament orfe de míssils i metralla, ens convida a ser optimistes. Entre les exageracions d’uns i les concessions dels altres no trobam un instant d’assossec. Entre l’Espanya que es romp i el «ho tornarem a fer», sempre ens trobem a una passa del penya-segat. Entre traïdors, fatxes, comunistes, separatistes, ultres… queda poc temps per parlar dels problemes de l’Espanya real o, millor encara, del comú dels espanyols.

En aquest món sempre es troba algú que intenta anihilar l’esperança. Pot ser un dictador, un guerrer o un terrorista. També un orador de paraula encesa o un conspirador a l’ombra. A vegades és un desesperat que vol que la seva desgràcia sia compartida. En ocasions qui apaivaga la il·lusió és la mà negra d’interessos ocults. Abunden més els arguments pel pessimisme que pel goig.

El KGB, el servei secret de la Unió Soviètica, intentà el 1959 eliminar ‘Vida i destí’. Escorcollà l’apartament de Grossman, que s’havia allunyat del comunisme, per requisar l’original i possibles còpies. El llibre es publicà el 1980. A Suïssa. El científic i dissident Andrei Sàkharov havia fotografiat pàgina a pàgina –són 1.104 a l’edició impresa– un esborrany de la monumental novel·la. L’escriptor Vladímir Voinóvitx aconseguí passar les pel·lícules fotogràfiques a l’estranger. Un alt càrrec del Politburó soviètic li havia dit a l’autor que l’obra no es podria publicar fins passats «tres-cents anys». En bastaren vint–i-un, però Grossman havia mort a causa d’un càncer d’estómac sense saber si el públic arribaria a llegir les seves paraules. Una prova de què sempre hi ha esperança? Motiu de sobra per a la incredulitat? De què serveix esperar si el protagonista no viu per gaudir del reconeixement? Encerta l’autor quan afirma que només l’instint ens permet mirar el futur amb optimisme?

Suscríbete para seguir leyendo