El telèfon d’Infosalut

Despenjo el telèfon i truco a Infosalut per a demanar hora per al meu metge, ja que actualment no es pot fer d’una altra manera. Tot d’una l’agafen, no una persona física, evidentment, sinó la típica gravació d’una veu desagradable, metàl·lica i, per descomptat, impersonal i freda, que comença dient que si vols ser atès en català, prémer u, si vols ser atès en castellà, prémer dos, si vols ser atès en anglès, prémer tres, si no saps en quina llengua vols ser atès, espera que agafin el telèfon. Premo u, i aquí comença la meva odissea. Se sent una música de fons, gairebé sempre tipus new-age, que t’acompanya tothora. A cap de cinc minuts d’esperar amb el consegüent missatge que les nostres línies estan sobrecarregades i que serà atès immediatament, penjo. Al cap de mitja hora, faig la mateixa operació i, lamentablement, passa el mateix. I així durant tot el matí. Finalment, amb un cop de sort, sent ja post meridiem, puc parlar amb una persona física que no es mostra gaire simpàtica, talment com si haguessis pertorbat la seva pau. Comença a demanar massa dades, però jo tan sols dono nom i llinatges i el DNI, tot l’altre, si vol, que el cerqui en la base de dades, li dic. Per què sempre demanen l’edat? Quina mania, no? No tinc cap problema en dir els anys que tinc, però sembla que amb això es vulgui marcar una línia divisòria. Això que l’edat és una qüestió mental, pocs ho creuen, probablement només persones que ja tenen una certa edat. Si a mesura que hom fa anys no sap on poden estar els seus límits, malament. En fi, deixem això, que és tema per a tractar en un altre moment. Després d’aquesta marató —diguem-ne tossuderia—, aconsegueixo hora per a veure el meu metge. No és la primera vegada que en passa i suposo que, malauradament, no serà l’última. Tot això, que no és anecdòtic, sense caure en el pessimisme, em fa la impressió que en comptes de millorar el servei de salut i la seva eficàcia, hem anat a menys. Abans, tan sols trucaves al centre de salut del teu poble i l’atenció era gairebé immediata, senties la veu d’una persona física que t’atenia i, si era un poble petit, una veu coneguda amb nom i llinatges. Era quelcom immediat i, sobretot, simple. El tracte era personal i molt més eficient que no pas el d’Infosalut, tot i la seva tecnologia. Crec que hem perdut molt des del moment que s’ha volgut centralitzar la salut, ja que substancialment no s’optimitza el seu servei a la ciutadania i sovint perds molt de temps per a ser atès. No pots estar tot un dia, si tens sort, al telèfon per a obtenir una cita amb el teu metge de capçalera o si voleu d’atenció primària o de família, sobretot si ets una persona que estàs ocupada en altres menesters i per molt que no l’estiguessis, tant és. No és excusa dir que la centraleta està col·lapsada. Si així s’esdevingués, aleshores que posin remei, amb més personal i, per descomptat, millores en el servei. En el fons, no és culpa dels que atenen les trucades, prou que fan, sinó de l’administració que ha de vetllar pel benestar de la gent, si bé hi ha molt camí per recórrer. Això és, més o menys, el que passa quan demanes una cita en les diverses instàncies governamentals. A propòsit d’això, després de la pandèmia, a hores d’ara encara estic esperant que em donin cita per a la Seguretat Social, i mira que l’he intentat un munt de vegades i per diverses vies. Sempre he fracassat, baldament el ministre en funcions d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, José Luis Escrivá Belmonte, digui el contrari, que aquest servei funciona perfectament. Es veu que ell no l’ha utilitzat. També ha estat quelcom vergonyós, que durant aquest estiu, a Mallorca, hi hagués mancança d’ambulàncies amb aire condicionat. Tals coses s’han de preveure amb temps. Quina vergonya!, només ens preocupa omplir les nostres illes de turistes, encara que sigui en calçador. L’altre dia, dinou de setembre, a la plaça d’En Coll, a Palma, en ple centre, tots els barets de la zona, eren plens a rebentar, no hi cabia ni un fil d’agulla, i una persona que havia anat a recollir unes ulleres i esperava que se les arreglessin, va poder trobar un lloc buit per a seure i fer temps. Va demanar un cafè en llet i un croissant. El cafè dolentíssim i el croissant, que acabava de sortir del microones (potser són d’aquells congelats), calentíssim, talment «goma dos», que per més que l’estiressis, no es trencava. Ni el cafè en llet se’l va poder beure ni el croissant menjar. Fa un senyal al cambrer i demana el compte, ell sorprès li diu per què no ha provat res, l’usuari manifesta que el cafè és infumable i el croissant quelcom semblant. Paga els quatre euros i se’n va. Ni tan sols el cambrer va tenir la delicadesa de dir-li, em sap greu, no pagui res, si no ha estat content dels nostres productes. Potser resulta difícil despatxar de manera eficient a la multitud de persones que estaven esperant el seu cafè. No suma quantitat amb qualitat, més aviat resta, per la pressió que comporta tenir cura de tots els consumidors. Continuo amb les trucades, les que hom rep sense desitjar. Són les trucades comercials sense el nostre consentiment, a diverses hores del dia de manera aleatòria, però especialment entre les dues i les tres de la tarda, que resulten totalment inoportunes, en el moment que fas una becaina, després d’un matí força carregat. Alguns, fins i tot, han rebut trucades a les deu de la nit i fins i tot més tard amb el consegüent ensurt. A finals de juny el govern espanyol va aprovar una nova llei general de telecomunicacions on es prohibeixen les trucades comercials sense permís de l’usuari si no és que tinguis una relació prèvia amb aquesta o aquella altra empresa. Té molts forats oberts; és a dir, en el fons un simulacre de llei, perquè continuen importunant a la clientela. Companyies elèctriques, de gas, de plaques solars, de telefonia, són les més habituals i, algunes de bromistes, que es queden en silenci i després pengen. Quan despenges el telèfon i sent una veu que diu «se encuentra...», ja no cal ni contestar. A penes dius que no poden fer-ho, s’acaba la trucada immediatament. Això si tens un telèfon fix que, tot sigui dit, van desapareixent de les cases. Respecte al mòbil, personalment, mai l’agafo si no conec el número. A vegades he rebut trucades des de Valladolid, Zamora i altres indrets de la península, on no tinc cap conegut ni res a fer. Per tant, no tinc el costum d’agafar-lo. Si és una persona que vol alguna cosa de mi, aleshores deixarà un missatge de veu. Cert, que hi ha persones que agafen el mòbil de manera compulsiva i responen a qualsevol trucada. No cal dir que també les companyies comercials fan trucades o envien missatges de propaganda dels seus productes. Si vols mirar una cosa que t’interessa, llibre, eines o roba, sempre demanen acceptació de cookies (galetes) per a així veure les pàgines sol·licitades; aleshores, immediatament et bombardegen amb noves pàgines de productes semblants. Si has mirat per treure’t un passatge d’avió, tot d’una reps infinitat de pàgines i ofertes de diverses aerolínies. Algunes vegades el preu que fa cinc minuts havies mirat, ara costa quaranta euros més. Sempre al límit de la legalitat de l’oferta i la demanda. I així anem.

Suscríbete para seguir leyendo