Tot inclòs

En aquests dies d’estiu, es posa novament sobre la taula a més de les sufocants onades de calor, cada vegada més freqüents a causa del canvi climàtic, l’etern tema de sempre que tot i està molt amanit, tant que podríem fer-nos’hi un trempó mallorquí —com diríem els catalans— per a llepar-se els dits, no deixa de ser realment preocupant, és a dir, el de la massificació turística de la nostra illa, on hotelers i altres agents del mateix sector o anàleg es freguen les mans, sobretot ara que hem esdevingut generosos, perquè hem estat capaços d’acollir els turistes que no han pogut gaudir de les illes gregues per culpa dels desastrosos incendis que hi ha hagut. Ben mirat, hi ha lloc lliure per una família més, que tant pot cabre en un soterrani, àtic o en les golfes d’una casa i així arribar a l’èxit esperat, el cent per cent d’ocupació. Ah, els hotelers!, actuen com si fossin l’Oncle Garrepa, més conegut sota el nom castellà «Tío Gilito» de la factoria Disney Company que, quan veuen un turista no veuen una persona sinó doblers, apareix en el fons dels seus ulls el signe del dòlar, que sembla que diguin, com més, millor.

Millor per a ells, siguem clars. Tota persona és una inversió. Una vegada a l’hotel, els turistes queden marcats amb la polsera en la qual tot està inclòs i la mostren arreu on van. Són les històries de sempre i realment som conscients d’això, ja que ho patim contínuament i, malgrat tot, no hi ha manera humana d’arreglar-ho. Certament que el turisme inverteix, gasta en l’illa, aporta, dona feina, però ens hem de preguntar, a quin preu? Quants estius més podrem aguantar aquest gregarisme? Els alemanys comencen a reconsiderar si han de cercar un altre conjunt turístic, ja que aquest està totalment col·lapsat, paralitzat i, potser, finit. Massa gent per una illa, aglomeracions arreu.

En aquests dies, a Calvià, ha augmentat la població quatre vegades més que en la resta de l’any; mentrestant, l’allau de turistes que van a Sóller ha obligat a tancar els principals accessos al poble de cotxes de lloguer; que per anar a la platja i posar-te en la primera línia, a més de matinar, has de pagar les ombrel·les i les gandules que ocupen tot l’espai, i has d’anar amb compte amb els lladres de bosses, motxilles i carteres, que també s’han multiplicat a la Serra de Tramuntana, lluny de les platges, per si troben persones despistades. En alguns indrets han posat controls a l’entrada dels pobles, fet que provoca cues interminables; les carreteres de l’illa, plenes a vessar, ja no és cap novetat: a l’estiu cotxes de lloguer a balquena, pels volts de Setmana Santa, bicicletes i les consegüents curses i talls de circulació; la calor, per moments, asfixiant, l’aigua de la mar, calentíssima, la qual ha propiciat la vinguda de la llampuga unes setmanes abans de temps.

En algunes platges s’han vist amb la necessitat de restringir les dutxes a causa de la manca d’aigua i d’un consum inapropiat. Endemés, has d’esquivar sense parar, com si fos una carrera d’obstacles, els turistes que caminen per les principals vies de Palma, com en el carrer sant Miquel, Jaume III o el mateix carrer Sindicat. Si vols prendre un refresc en qualsevol cafè del centre, per exemple a la plaça d’en Coll, a Sa Gerreria, a dures penes trobes un seient i si vols sopar o dinar has de demanar amb molta antelació una reserva. Mentrestant, alguns es pensen que Mallorca és Magaluf o la Platja de l’Arenal, una festa permanent les vint-i-quatre hores del dia. Es pensen que aquí tot el dia estem de festa, i pitjor és que els joves viuen en aquest ambient, es creuen que la vida és bauxa.

Fa poc era gairebé impossible passejar pel passeig marítim de la banda del Portitxol, entre bicicletes, patinets i gent deambulant d’aquí cap allà, es feia difícil caminar amb tranquil·litat, que ja havies de driblar o bé el patinet o bé la bicicleta de torn, en perill de la teva vida, és clar. D’altra banda, alguns es volen aprofitar dels qui venen a passar uns dies, amb lloguers il·legals i abusius sense cap mena de llicència, amb algun taxista que prefereix agafar turistes, ja que deixen més doblers que no pas els residents. El turisme de tot inclòs comporta més danys que no pas beneficis a l’illa. En fi, podria seguir; tanmateix, hi haurà persones que pensaran que no vull que vinguin turistes, quan realment el que no vull és la massificació i el servilisme del model turístic que ens volen imposar, perquè arribarà un dia, probablement més aviat del que ens pensem, que s’esgotarà i si no tenim altres alternatives, ens ensorrarem amb ell. I tots haurem perdut molt.

No cal dir que la història del turisme a Mallorca és llarga i complexa i, com esmenta l’historiador Pere J. Garcia en un article de fa una dècada sota el títol Dos segles de turisme a Mallorca, ha transformat radicalment els costums, les tradicions i la manera de viure i de relacionar-se amb l’entorn dels mallorquins. Actualment, sense cap mena de dubte, l’illa es troba totalment abocada al fenomen turístic. El seu ràpid creixement, diu el nostre historiador, va donar peu a grans infraestructures, ampliació de l’aeroport, hotels, urbanitzacions en les zones costaneres, depuradores, abocadors, etc.; construccions desmesurades i sense la planificació adequada que va afectar no només el territori, sinó també el medi ambient i, especialment, l’economia agrícola, que ha estat la gran damnificada. Aquí podria aplicar aquella frase de Franz Kafka quan va dir que hi ha abundància d’esperança, però cap per a nosaltres. A hores d’ara ens hem adonat que una bona alimentació és fonamental, i per això cal invertir. No sé —penso en veu alta—, si la proliferació de càncers té a veure amb l’alimentació, la contaminació i, en definitiva, amb la vida que portem.

Quan compro uns tomàquets de ramellet, vull que sigui de ramellet, no un succedani, perquè pago un producte d’alta qualitat. La diferència entre uns i altres, és abismal. Igualment amb altres productes, la qualitat prima per damunt de la quantitat. Més, no tothom pot apostar per la qualitat del producte i s’han de quedar amb gèneres de més baixa qualitat, ja que el cost es multiplica. I a una persona que li va just, probablement no podrà comprar ous ecològics, que costen tres vegades més que els ous de gallines estressades. I així via. Per altra banda, l’ajuntament de Valldemossa ha presentat una enquesta adreçada a la població per a debatre la comercialització del producte local i ecològic de la Serra de Tramuntana. També hi participen altres ajuntaments de l’entorn de la Serra. L’enquesta comença amb la pregunta, quin és el teu paper en el sistema alimentari? I aquí hom pot veure que s’adreça més als qui tenen un comerç i establiment de restauració. Sembla mentida que ara demanin l’opinió, quan estem cansats de veure botigues de souvenirs aquí i allà, entre les quals no podia faltar Perles Majòrica —gairebé una a cada costat—, ni les escultures de porcellana Lladó, i fins i tot, va haver-hi una d’artesania toledana, amb espases, escuts i cuirasses. Què feia una botiga toledana a la Serra de Tramuntana? Ves a saber. Si això forma part de la identitat del poble, és que ens hem equivocat de lloc. Altres botigues que promocionen els productes locals són les que venen barrets, ulleres de sol, mocadors, pantalons, bruses, mitjons, espardenyes... A vegades em fa l’afecte que estic en els carrers pròxims a les platges, que envaeixen amb els seus prestatges, les voravies i a penes es pot passar. Tenim el que tenen a tot arreu, és a dir, res de nou. I jo que volia parlar del ioga. Un altre dia serà.

Suscríbete para seguir leyendo