Cartes d’amor entre el nobel i l’actriu

Llegir la correspondència d’altres és una intromissió en la seva intimitat. Si els autors són famosos, solen aportar dades que permeten interpretar l’obra –és el cas de Vincent Van Gogh amb el seu germà Theo– o la història –a l’intercanvi epistolar entre Franklin D. Roosevelt i Winston Churchill al principi de la II Guerra Mundial–. Llegir les cartes entre dos amants que s’escriuen per expressar la passió de l’un per l’altre o el dia a dia de la vida quotidiana, s’apropa molt a la morbositat. Un exemple clar podrien ser les lletres que intercanviaren Albert Camus (1913–1960) i María Casares (1922–1996).

L’editorial Debate acaba de publicar Albert Camus–María Casares. Correspondencia, 1944–1959. Les cartes podrien ser tan sols un seguit d’intimitats, però van més enllà. Molt més. Ens parlen d’exili, de la dificultat de l’escriptor davant el full en blanc, de les misèries i grandeses de la professió d’actriu, d’actituds polítiques, de polèmiques entre autors… També de passió, de felicitat, de foscor, de gelosia, de maternitat, de patiment, de malaltia…

Ell, Premi Nobel de 1947 i un quart d’herència genètica menorquina, en algun moment escriu que «hauria d’haver nascut espanyol del tot». Ella, filla de Santiago Casares Quiroga, que fou president de la República. Es conegueren i amistançaren el 1944 gràcies a dues guerres. María Casares (Maria Casarès pels francesos) és una derrotada republicana al París ocupat pels alemanys. Albert Camus està separat de la seva dona, Francine, i dels dos fills bessons, que viuen a l’Argel, on nasqué l’autor de La pesta. La relació s’interromp en acabar el conflicte a Europa. Es reprèn el 1948 quan es troben casualment al carrer. Es manté fins a la mort en accident de trànsit de l’escriptor.

Ambdós mantenen una ferma oposició al règim de Franco. Camus deixà clar a través del seu editor que no permetrà publicar els seus llibres o representar les obres teatrals a Espanya «mentre es mantingui el règim actual». Casares colabora amb l’exili signant manifests o participant en actes contra la dictadura, però, quan mor el seu progenitor, critica a aquells que «després d’haver contribuït a matar el meu pare en l’oblit, ara volen aixecar-lo a la categoria d’heroi».

La tuberculosi que pateix Camus l’obliga a fer cures a llocs allunyats de París i de Casares. En aquests períodes s’incrementa el tràfec de cartes per mantenir ben viva la relació, encara que sigui a distància. Ell no romp mai amb la seva família i ella accepta sense massa retrets aquest amor furtiu. Ho justifica així: «Per molt breu que sia, per molt amenaçada o fràgil, existeix una felicitat enllestida per a nosaltres dos si apropam la mà». La lectura destapa tot l’amor que comparteixen, però mentre el de l’home es mostra més cerebral, el de la dona neix del cor: «Estic esperant aquí amb tota la calma que puc –necessit molta força i paciència!–, però feliç, feliç com mai, confiada en tu, en mi, en nosaltres, i disposada a encarar-me amb la mateixa mort si es presentés, per acollir-te aviat, amb la mirada més clara que mai hagis vist».

Cada aniversari de l’inici de la relació, Camus li regala un anell. El dia de la seva onomàstica, el 15 d’agost, mai s’oblida de felicitar-la. De vegades ho fa amb reflexions com aquesta de 1951: «La glòria dels sants… està en un cor lluminós, informat i al qual el coneixement de la imperfecció no li impedeix estimar perfectament. Els autèntics sants són al carrer, a la feina, entre els homes i en res es distingeixen, excepte tal vegada en el somriure i l’amabilitat».

La correspondència revela que Casares, malgrat les faltes en francès de les quals ella mateixa en fa befa, és una bona escriptora. El lector descobreix que un premi nobel enamorat pot ser tan cursi com un adolescent: «nina meva», «estimat amor meu» o «et bes, morena meva, salada meva, delitosament, desitjosament, amorosament».

El 4 de gener de 1960, Camus mor en accident quan tornava a París per reunir-se amb Casares. El cotxe que conduïa Michel Gallimart surt de la carretera a la localitat de Villeblevin. S’acaben les cartes i la possibilitat de continuar llegint la passió i la vida que intercanviaren el nobel i l’actriu.

Suscríbete para seguir leyendo