Un americà a Mallorca i al Mallorca

Marga Prohens ja és presidenta. Coneixem les seves paraules posades per escrit, pronunciades en públic o explicades en veu baixa. Ara és l’hora dels fets. Per analitzar-los cal esperar les decisions que es prenguin en les setmanes o mesos vinents. Parlem, idò, de coses importants.

Quan el gener de 2016 un grup d’americans liderats per Robert Sarver, Andy Kohlber i Steve Nash –aquest darrer, canadenc– comprà el Reial Mallorca a l’empresari alemany Utz Claassen, hi havia motius per mostrar-se escèptic. Què cony feien uns ianquis pels quals el futbol és un esport exòtic a una illa que la majoria dels seus compatriotes no sabien ubicar en un mapa?

El futbol professional és un món irreal, de fantasia, al qual s’apropen personatges estranys. Els mallorquins havien anat sortint de l’entitat centenària escaldats per la despesa que suposava i la incapacitat per treure’n resultats econòmics i esportius. Inversors amb suposada potència econòmica feren operacions d’adquisició fantasmagòriques i fins i tot il·legals. El més paradigmàtic és el del madrileny Javier Martí Asensio, que el 2009 comprà les accions amb doblers del mateix club. Tripijoc financer pel qual fou condemnat a dos anys de presó. Més estrambòtica fou la intervenció del britànic Paul Davidson, conegut com The Plumber. Després de participar en saraus i ser entrevistat per tots els mitjans de comunicació illencs i nacionals, volà lleuger de pes sense pagar ni una acció.

Quan arribaren els americans hi havia motius de sobra per ser descreguts, sobretot perquè venien d’una cultura aliena al món del futbol. Però han passat set anys i han demostrat més seny i compromís que molts d’aquells que deien que el Mallorca era el club que duien al seu cor.

La primera prova del rigor de la gestió és que la reconversió de l’estadi de Son Moix en camp de futbol avança a bon ritme i sense retards, cosa insòlita en aquesta terra. Per les imatges que es van publicant, quedaran unes instal·lacions modernes i molt més apropiades pel seu ús principal. Millors que les pensades per una Universiada de gran despesa i poca repercussió. Les noves graderies estaran dotades d’alta tecnologia per fer avançar un esport que, en alguns aspectes, continua ancorat en la idea romàntica dels fundadors.

La segona és com a poc a poc han eixugat el deute de l’entitat amb Hisenda. Es calcula que ja s’han rascat seixanta milions d’euros de la butxaca per crear una institució solvent pel que fa als assumptes econòmics i la imatge del club. Fa temps que un escàndol per impagaments o operacions estranyes no perjudica l’entitat. La temporada que els jugadors hagueren de tancar-se a la caseta pels impagaments dels seus salaris, semblen allunyar-se en el temps fins a la prehistòria. El cas dels insults racistes de Sarver a alguns dels seus treballadors succeïren a Phoenix i, a més, es resolgueren amb la seva sortida del Mallorca.

D’ençà que els americans en són propietaris, s’ha produït un descens de Segona a Segona B i un altre de Primera a Segona. Sobretot amb la pèrdua de la categoria del futbol professional, molts haurien tirat la tovallola i partit cap a ca-seva. Lluny d’una resposta en calent, demostraren que pensen a llarg termini. Sense aventures boges, però amb apostes serioses per potenciar l’economia i l’estructura esportiva, com per exemple amb la compra de Vedat Muriqi.

No surten a la llum conflictes amb els jugadors. Ans al contrari, els que acaben contracte com Galarreta es presenten amb el seu nou equip lloant el Mallorca i l’illa. Kang In Lees’ha convertit en l’operació més rendible de la història del club. Vengué de franc i dos anys després deixarà un mínim de divuit milions a la caixa. Javier Aguirre ha demostrat ser un gran gestor del vestidor.

És cert que en el món del futbol tot pot anar-se’n en orris si els resultats esportius no acompanyen. Com escriví el poeta Torquato Tasso (1544-1595): «La fama, que fascina amb el seu dolç són als superbs mortals i sembla tan bella, és un ressò, un somni, més aviat l’ombra d’un somni que, davant el més feble dels vents, es dissipa i esvaeix». De moment cal gaudir d’una feina ben feta que els mallorquins no hem volgut o sabut fer. I ningú pot negar que els americans apliquen l’estratègia de mirar lluny.

Suscríbete para seguir leyendo