Saber perdre, saber guanyar

Aquests darrers dies estem assistint a un intercanvi (més) entre la nostra classe política . Exactament, entre qui varen perdre les darreres eleccions locals, insulars i autonòmiques, així com d’alguns dels guanyadors.

En el primer cas, les seves manifestacions demostren que encara no tan sols que no han paït els resultats de dia 28 de maig, sinó que l’autocrítica (no diguem ja la paraula dimissió) és quelcom estrany en el seu vocabulari. Ja ho va dir Cela: «quien resiste, gana». Ara bé: una cosa és voler continuar al poder de la teva formació -si els teus et deixen, que això estarà per veure: aquest hivern pot ser mogut- i una altra molt diferent és fer combregar la resta de la població amb rodes de molí. Si les urnes varen parlar amb claredat, potser el més correcte seria analitzar perquè ho ha fet. Estudiar el motiu per la no mobilització de segons quin electorat . O el motiu pel qual ha variat el seu vot. Seria més honest plantejar-se perquè es va elegir fidelitat per meritocràcia a l’hora de contractar segons quins càrrecs. En alguns casos, és ben possible que es caigués en el nepotisme, pur i dur. Des del cas del matrimoni rector els designis de la sanitat pública al del batle i primera tinent de batle d’un important consistori de Ponent. Durant vuit anys, i amb la pretensió de ser-ho quatre més. Parella en la vida real. Potser la seva gestió va ser correctíssima. Però la ciutadania (i la dels seus companys de llista, per cert) es queda amb una imatge: la del favoritisme. I això, per ara, ningú s’atreveix a posar-ho al damunt la taula. Mentre no passi això, flastomar sobre el guanyador en vots populars no pareix ni el més pràctic ni elegant. Un cop perduts els comicis, el millor que es pot fer és intentar millorar.

En contraposició, també cal saber guanyar: la «boutade» pot costar cara a segons quina formació guanyadora. Més si tenim en compte que en tres setmanes es renoven la totalitat dels escons de la cambra dels diputats, així com bona part del Senat. Anar remoguent fantasmes del passat a les portes d’una contesa -que, essent sincers, pot marcar el futur d’Espanya en la propera dècada- no sembla massa indicat. Saber guanyar també hauria de ser una matèria d’estudi a la Facultat de Polítiques: mai saps amb qui podries necessitar una aliança en el futur. Si bé és cert que hi ha d’haver unes directrius ideològiques en el nou Govern,no és menys cert que aquest haurà de tenir una certa alçada de mires amb la feina feta. Ser pràctics: el que funciona, no cal canviar-ho de dalt a baix. Destriar el gra de la palla. Saber veure el bosc entre els arbres: molt de pics les etiquetes ens ho impedeixen. Essent conscients que,ara més que mai, aquestes Illes necessiten esperit de consens. Feina en equip. Si això pogués arribar a dir -de fet, tots els manuals de bona Governança ho recomanen- alts càrrecs de diverses sensibilitats en un mateix equip, benvingut sia. Si no és així, donarem la raó al gran Mariano José de Larra: «¿Y usted a qué se dedica?» «¿Yo? Cesante, y a mucha honra».

Suscríbete para seguir leyendo