Cinc cèntims de felicitat autonòmica

Cada any, en apropar-se l’1 de març, preg per no escoltar el mateix sermó de cada dotze mesos. És aquell discurs en el qual es reclama, anuncia o promou una reforma de l’Estatut. Ja tenim la Seu plena d’ous i fins a l’any que ve si Déu vol!

Les oracions tampoc han estat escoltades enguany. El president del Parlament, Vicenç Thomàs, vol reformar-lo per reconèixer «la insularitat i el creixement de població». Francina Armengol el vol revitalitzar per «blindar els drets i llibertats». Lluís Apesteguia, de Més, vol un Estatut que «permeti parlar de tu a tu amb l’Estat». La líder de Podem, Antònia Jover, reclama més autogovern per a co–gestionar ports i aeroports. Vox el reformarà per a tornar competències o, directament, el derogarà.

Contrasten amb Marga Prohens, que afirma que els populars «se senten molt còmodes amb aquest Estatut». Coincideix la candidata de dretes amb el que Fèlix Pons escriví i reclamà fa dues dècades al Diario de Mallorca: «Un poc de felicitat autonòmica». Els polítics tenen una febre excessiva per fabricar o canviar lleis i molt menys interès a gestionar-les.

El 31 de maig de 1983 vaig transmetre per a Ràdio Popular la constitució a sa Llonja del primer Parlament de les Illes Balears. A la sortida, caminant devora l’advocat i il·lustre liberal Bartomeu Sitjar, ens digué a uns pocs periodistes que entre els diputats no n’hi havia més de quatre o cinc amb coneixements jurídics suficients per redactar una llei.

Malgrat aquestes mancances, l’autonomia ha legislat diarreicament. L’exemple més clar és el de la normativa urbanística. S’han aprovat centenars de normes territorials, turístiques o mediambientals. Avui, molt pocs advocats poden entendre tot aquest corpus legislatiu illenc.

La novel·la pòstuma d’Almudena Grandes, Todo va a mejorar, idea una distopia en la qual un empresari dirigeix Espanya com si es tractàs d’una empresa. Les decisions es prenen en una mena de consell d’administració que cerca la màxima eficiència. Ho aconsegueix, però tot aboca a una dictadura i a la infelicitat dels ciutadans no privilegiats.

Ni una cosa ni l’altra. No ens cal una autonomia que només pensa en diarrees legislatives inaplicables o canvis constants en la norma bàsica. Tampoc en una administració que sols gestiona fredament i allunyada dels sentiments ciutadans, una cosa semblant al que intentà, o li sortí sense voler, José Ramón Bauzá amb un fracàs rotund.

Els quaranta anys d’autonomia ens han aportat raons per a la satisfacció. També algunes per a irritar-nos, que solem recordar a molts altres articles i no ho farem avui. Aquest és un moment de recordar els avantatges que ens ha duit.

Tenim un sistema sanitari tensat a causa de l’allau de gent. Nous residents que venen a cercar un clima acollidor o feina a una terra amb un desenvolupament econòmic que molts envegen, i altres voldríem que es moderés. Però abans de l’autonomia, Mallorca tenia un sol hospital públic, els metges passaven consulta a ca–seva i sense mitjans i la xarxa d’urgències depenia del voluntarisme municipal o dels veïns. Tota decisió de millora passava per Madrid i, ahir com avui, les Balears es trobaven en el darrer calaix del darrer funcionari ministerial.

El mateix es podria dir de la llengua i la cultura. Si en alguns instants ja som molts els illencs que ens sentim indígenes en una reserva, no cal posar-hi molta d’imaginació per saber quina seria la realitat sense governs i lleis propers.

En territori illenc té tantes nafres que de vegades fa vergonya recordar que tenim lleis proteccionistes. Però existeixen. Malgrat les moltes batalles perdudes, s’han aconseguit victòries que han permès preservar espais com sa Dragonera, es Trenc, es Canons d’Artà, Muleta, es Guix d’Escorca… La pressió urbanística continua essent insuportable, però el desastre seria encara més decebedor sense les lleis autonòmiques de protecció i malgrat la poca sensibilitat proteccionista de l’administració judicial.

Albert Camus escriu als seus Carnets que «per a ser feliç es necessita temps, molt de temps. La felicitat és també una llarga paciència». Fins i tot parlant d’un tema tan menor com la política necessitam aspirar a la felicitat, escoltem la gent que associa aquest goix amb una certa estabilitat. Done’m–nos a nosaltres mateixos cinc cèntims de felicitat autonòmica.

Suscríbete para seguir leyendo