Em dol que els mitjans d’informació –el Diario de Mallorca n’és l’excepció- no s’hagin fet ressò de la Setmana de Cultura Popular organitzada per l’ajuntament de Palma i els Glossadors de Mallorca, única i excepcional. Una Setmana dedicada a la paraula, a l’expressió oral cantada, a la improvisació, al cabal immens que forma part de l’essència mateixa de la persona humana. Segurament no hi ha cap valor més alt que pugui equiparar aquesta extraordinària excepcionalitat. La taula d’opinió de Can Alcover, entre glossadors (Marta Servera, M. Magdalena Amengual, Maribel Servera, Cati Eva Canyelles, Alícia Olivares) i bertsolaris (Ointza Enbeita, Ane Zuazubiskar, Janire Arrizabalaga); després les dues mostres al teatre Xesc Fortesa entre les bertsolaris, els glossadors de Mallorca (Mateu Xurí, Toni Mosset, Macià Ferrer, Miquel Servera, Pau Riera, Antònia Nicolau, Jaume Juan), Menorca (Joan Moll, Annabel Villalonga, Xavi Triay, Àngel Orfila, Margalida Obrador, Joan Pons), i repentistes cubans (Luís Paz Papillo, Leandro Camargo, Fernando Murguita); la trobada directa i excepcional al restaurant sa Creu de Petra, ple de gom a gom; la presentació extraordinària al teatre de Llubí i la gran final al bar Mallorquí de Manacor. Tot això va començar amb un reconeixement que l’ajuntament de Palma em va oferir i que jo vaig fer extensiu a tots els glossadors de Mallorca.

La paraula forma part de l’essència mateixa de la persona humana; a través dels mots expressam els records, les vivències, les emocions, les angoixes, les alegries... i les compartim, i les feim avinents; i cada llengua té unes paraules que esdevenen úniques i intransferibles. Molt abans de l’escriptura fou la paraula, i això ho deixà clar un glossador llucmajorer, mestre Lleó –estudiat a fons pel Dr. Miquel Sbert-, quan el quaresmer va preguntar per la gent important del poble. Li digueren que hi havia un home que sabia fer gloses, però «no sabia de lletra». El quaresmer digué que li fessin arribar aquesta glossa: «Ja direu an en Lleó / una paraula secreta: / que un home que no sap lletra / no pot ser bon glossador». I la hi feren arribar, a mestre Lleó. Ell alçà el cap i els digué: «Si aquesta no trec neta / altra cançó no faré: / ja direu al coremer / que en el món va ser primer / l’enteniment que la lletra». En aquests dos darrers versos hi ha concentrada tota la saviesa que ens ha pervingut a través de l’oralitat, molt abans que l’escriptura.

Els glossadors de picat sempre han fet ús de la paraula i de totes les possibilitats que ofereix la parla a l’hora de dur a terme un combat: només tenen la paraula –i el cant, el to, la gestualitat, els silencis...- per combatre, per convèncer, per ironitzar, per menystenir o lloar el contrincant. I el públic n’és testimoni directe i després de cada glossa emet un veredicte. L’oralitat forma una baula necessària per al coneixement, ús i esdevenir d’una llengua. Conèixer els mots i usar-los en totes les situacions comunicatives orals possibles, és un símptoma de la salut d’una llengua. Jugar amb els mots, recrear-los amb significats ocurrents, fer avinents els conceptes, procediments i actituds per transformar-los i fer còmplices els oients de la nostra juguesca, vet aquí la gran aportació dels glossadors a les paraules.

Però aquestes paraules han de ser compartides per les persones que formen un col·lectiu, una comunitat, que conviuen o coexisteixen en un espai i en un temps determinats. Si a través de les paraules no som capaços de comunicar tot el que hem esmentat, és perquè s’ha romput la baula i la desaparició d’aquest sistema lingüístic i comunicatiu és imminent.

És per això que vàrem moure cel i terra per retrobar, mostrar i ensenyar l’art del cant de la paraula oral improvisada, hem escrit manuals per aprendre’n, hem publicat estudis sobre l’oralitat i hem recercat les gloses que han dit els grans improvisadors de Mallorca. Amb l’Associació Cultural Canonge de Santa Cirga (Manacor 1998; Mateu Llodrà +, Jordi Llull, Margalida Cortès, Júlia Mula, Joan Barceló +, Sebastià Nicolau +) vam començar a organitzar els primers tallers oberts; quatre anys abans, a través dels programes culturals institucionals, visitàrem molts de centres educatius per fer-hi tallers amb els joves. La idea era remoure les cendres per si quedaven calius encesos per avivar la flama. Començàrem a organitzar combats en tots els pobles per fer viva aquesta tradició. I organitzàrem deu mostres d’improvisadors, tres d’autonòmiques i set d’internacionals, a Manacor, Alcúdia, sa Pobla, Campos i Palma. Per aquí passaren els millors improvisadors del món: argentins, brasilers, cubans, portuguesos, croates, italians, corsos, maltesos, i per primera vegada vam sentir també els corrandistes dels Principat, els cantadors d’albades del País Valencià, els bertsolaris d’Euskalerria, els regueiferios de Galícia, els troveros de Múrcia, els versadores d’Andalusia i Canàries, i també els glossadors de Menorca i els cantadors d’Eivissa i Formentera. Allò fou una explosió que va tocar el voraviu nostrat: com podia ser que arreu del món la poesia oral improvisada tengués tanta vida i aquí semblava condemnada a la desaparició? Així m’ho deien els glossadors que quedaven, que no hi havia res a fer: després d’ells s’acabaria la glossa improvisada a Mallorca. Joan Planisi, Antoni Socias o Rafel Roig, foren els que passaren el relleu i la baula als nous glossadors de picat, i pogueren viure i gaudir d’aquest reviscolament de la cançó oral improvisada a Mallorca que és objecte d’estudi i atenció per part de molts de llocs del món que malavegen seguir la nostra sendera. Aquesta Setmana els glossadors, la paraula, ens hem fet més grans i hem après de la resta del món, i tot això ho abocarem a través de la glossa mallorquina. Honor i llarga vida als glossadors de Mallorca, al glossat, a la paraula oral cantada i improvisada!