Suscríbete Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Martí Àvila i Serra

Imbecil·litat

«La paràbola dels cecs», de Pieter Brueghel el Vell.

Hi ha un quadre exposat en la Pinacoteca de Capodimonte (Nàpols) que pertany a Pieter Brueghel el Vell sota el títol «la paràbola dels cecs» (1568) i que fa referència al fragment bíblic de l’evangeli de Mateu 15,14: «són cecs que guien cecs, i si un cec guia un altre cec, tots dos cauen al clot». La pintura, en un serè escenari rural flamenc, encarna una filera de sis músics cecs, estrafolaris i ridículs, que tornen d’alguna actuació on s’han guanyat el pa. El qui fa de guia ha caigut a la fossa i la resta estan a punt de caure-hi també. El que més impressiona d’ells són les terribles òrbites buides i els caps ben aixecats. El llenç de Brueghel conté una ironia brutal: l’estupidesa humana que es manifesta en el voluntarisme del cap de la colla que acondueix els altres cecs i la confiança que aquests li atorguen en contra de qualsevol previsió d’èxit. És una visió crítica, burleta, molt semblant a la dels proverbis i refranys populars que segurament també varen inspirar les escenes d’El Bosco. Per tant, l’estupidesa humana queda reflectida pel gregarisme de l’orb que fa de guia a un altre. La ceguesa ens pot remetre a la incapacitat de comprendre el món, juntament amb la potestat d’emplaçar-nos cap a una tenebra intel·lectiva, com tenir el costum, deia Camus, de viure abans de pensar. El seguici de la mort caminada. Potser la ceguesa que encarna el pinzell de Brueghel és de naturalesa moral, la que no espera res de bo dels altres. Tal estupidesa, la dels cecs, és plasmada amb un altre sinònim que té més volada actualment i que escoltem habitualment en les converses, el de la imbecil·litat, sense oblidar que aquí podem encaixar altres atributs: ignorància, ximpleria, bajanada, idiotesa, estultícia i algun que altre més. Les anàlisis agudes que en el seu moment va fer el filòsof francès André Gluckamn quan ressaltava les desmesurades contradiccions que hi ha en el nostre món, ens ha fet adonar, per poc que hom pensi, en l’absurditat i la manca de racionalitat que existeix arreu. Sovint es parla de reducció d’armes de destrucció massiva i avui es fabriquen més que mai i, el pitjor, es venen, fins i tot a règims dictatorials; any rere any, els Estats de la Unió Europea augmenten les despeses en defensa en detriment d’altres més bàsiques; mentre una part del món llença menjar, l’altra part es mor de gana; mentre una part del món està ple d’obesos, l’altra part no pot ingerir cap aliment; quelcom semblant passa amb l’aigua, mentre els turistes poden dutxar-se dues o tres vegades al dia, en molts indrets del món tan sols gaudeixen de dos litres per dia, si és que arriben; mentre la cara nord de l’Everest és encara verge, la cara sud és un abocador d’escombraries… Gluckamn qualifica tot això com l’època de l’estupidesa, on el logos com a reflexió ha desaparegut. El terme francès stupidité, probablement descriu a la persona mancada d’intel·ligència, enginy, consciència o sentit comú, però sempre porta posat el vestit de l’arrogància. No ens hem d’oblidar de bêtise (arrel bête, bèstia) que en sentit figuratiu significa animalada, disbarat. Tal volta les animalades, segons en quin context, poden ser coses de ximples o d’una certa inconsciència més o menys infantil; malgrat això, a vegades no són tan innocents. A la França de finals del segle XIX, es deien a mansalva bestieses sobre els jueus, de persones que es consideraven a si mateixes de ciències. El deler dels jueus pels diners, talment com si fos una segona naturalesa, era comprovada de la següent manera: quan una mare jueva tenia un part difícil, només calia posar unes quantes monedes en el seu ventre i agitar-les amunt i avall, i l’infant sortirà amb les mans esteses. Quelcom semblant es deia dels bons manresans, una prova que consistia a llençar el nounat a una paret i si s’agafava bé significava que era un bon manresà; és a dir, un garrepa. Altres il·lustres pensadors francesos, per no citar més noms, deien que els jueus eren la pesta i la còlera de la societat o que calia expulsar-los cap a Àsia o, amb més contundència, exterminar-los. Són «veritats» que posen els pèls de punta. Eren curts d’enteniment. Amb tot, hi ha una epifania de la imbecil·litat, quan els imbècils es creuen que no ho són, quan realment ho són. L’estupidesa sempre insisteix. En una sèrie d’entrevistes de fa uns anys, Umberto Eco va dir que calia diferenciar l’imbècil, el ximple i l’estúpid. Per començar el ximple no interessa, ja que és el qui en comptes d’apuntar la cullera en direcció cap a la boca ho fa en el front; és el que no entén res del que expressa. És irrebatible, molt simple, de seguida se li veu el llautó. En Forrest Gump, la pel·lícula, es deia que el ximple és el qui fa ximpleries. L’imbècil és el qui en un determinat moment dirà exactament el que no ha de dir; és a dir, posarà les quatre potes en el pastís o li caurà en el moment de bufar-ne les veles, probablement involuntàriament. L’estúpid, en canvi, és diferent, el seu dèficit no és social, sinó més aviat lògic. D’entrada sembla que raona correctament, però tot d’una veus que no és així. Per això és perillós. Eco posa un exemple, «l’estúpid dirà: Tots els habitants del Pireu són atenencs. Tots els atenencs són grecs. Per tant, els grecs són habitants del Pireu». Sí, en part pot ser ben bé així, però també hi ha grecs a Esparta i altres indrets. Alguna cosa no funciona, i això perquè no coneixem les regles de la lògica formal. D’aquí que ens hem d’ocupar amb més determinació de l’estúpid. Precisament no és «conscient» que s’equivoca, i és capaç d’afirmar sense cap mena de pudor el seu error als quatre vents, perquè l’escoltin. El fet que una persona insisteixi amb una veritat, diguem-ne banal, es converteix immediatament en una bêtise, emfàtica i declamatòria. És com si diguéssim que jo no soc de bona família, però els meus fills sí. És l’estúpid satisfet. Abans, els imbècils parlaven en el bar després d’una copa de vi, sense perjudicar a la col·lectivitat, se’ls veia venir, eren força transparents. Actualment, hi ha una invasió d’imbècils, que tenen el mateix dret a la paraula que un premi Nobel. Han seduït a les masses, es pensen que la barba fa al filòsof com la bata blanca al metge o l’hàbit al monjo, només cal recordar a Goebbels i al mateix Hitler, dos imbècils de campionat, que portaren a tot un país a la ruïna. A poc a poc, la imbecil·litat va guanyant adeptes, ja que la seva ignorància és tan vàlida com el teu coneixement, es multipliquen i poblen la terra amb els seus discursos i eslògans. Són coses de la democràcia. Ara internet ha organitzat per primera vegada la nostra imbecil·litat, enlluernats pel miratge dadaista, una mena de nihilisme cognitiu que simplement s’interessa per les dades, i aquestes, sovint descontextualitzades. Uns i altres, amb pseudònims o no, deixen les seves paràfrasis en un petit missatge que ocupa a penes dos-cents vuitanta caràcters. Internet és el lloc idoni per a fer públiques les nostres ximpleries. Tots volen gaudir del seu minut d’or o a través d’un tuit o mitjançant una gravació. Això fa que l’estupidesa creixi i es faci més generalitzada fins al punt de confondre realitat i opinió. La ximpleria humana, com podrem alliberar-nos d’ella? Potser sí que és veritat que aixecar-se al matí és el moment més arriscat del dia, sobretot pensant en el que t’espera. El món no ha estat mai tendre amb aquells qui superen una mica massa la seva mediocritat.

Compartir el artículo

stats