En a penes tres anys com a ministra d’Educació i Formació professional del Govern espanyol, que ha estat María Isabel Celaá, ha tingut el temps just de fer-nos una filla, a la qual li posaren el nom de la LOMLOE, un nom, per cert, no massa agradable, però que hem de ballar-la ens agradi o no. Va obrir els ulls i començar a respirar a plena llum el 19 de gener de 2021. Entretant, la Celaá, ha agafat el camí de la porta i ha endossat a la comunitat educativa la tasca d’alletar-la, acompanyat amb un pasquí exaltador sobre els beneficis que produeix tenir cura d’ella, com els principis del respecte als drets de la infància, l’educació inclusiva, l’equitat, la igualtat de gènere i així altres. Només faltaria que no fos així en un país que presumeix de democràtic. Per tant, amb això no ens ha dit res de nou, simplement va voler assenyalar la diferència amb l’anterior: excloent, segregadora i elitista. Una part d’aquesta nova llei és competència de les comunitats autònomes, així doncs a l’albir del conseller de torn i del seu equip. El Consell de Govern de les Illes Balears l’1 d’agost va aprovar els currículums adaptats a la nova Llei d’Educació infantil, primària, secundària i batxillerat. En aquest curs acadèmic que avui comencem, el 2022-2023, s’implantarà a tots els cursos d’educació infantil i als cursos senars de primària, ESO i batxillerat. La resta, en el curs següent. El conseller Martí March ha alçat la cresta lloant la feina feta per un munt d’assessors que han pogut completar i contextualitzar l’ordenament curricular i elaborar unes quantes situacions d’aprenentatge, que són com la nineta dels ulls de la nova metodologia, deixant enrere els projectes, mentre agafa embranzida el treball per àmbits, que accentua que no fa falta que hom domini els continguts i les competències de la matèria que s’ensenya, n’hi ha prou en saber ensenyar. Ara, qualsevol docent, pot explicar tant matemàtiques com biologia, sense ser especialista en les susdites matèries. Els nous currículums plantegen el repte d’un ensenyament i una avaluació competencial que, en el fons demanaria més temps de preparació i una anàlisi més profunda, així com d’una participació més real de la comunitat educativa. Cursets, seminaris, conferències d’última hora, és el que ofereix la Conselleria. El nostre conseller diu que es varen presentar 581 al·legacions a la nova Llei, de les quals només varen ser admeses 141, argumentant que les no acceptades o no feien propostes de modificació, o contradeien la normativa bàsica o no estaven relacionades amb els currículums. Suposo que es referia a l’esborrany, perquè el definitiu ens ha agafat en vacances. Causa estranyesa que es rebutgessin tantes al·legacions —440 si ens atenim a l’adés esmentat—, justificant que no tenien res a veure amb la normativa actual. Fa uns dies ha hagut de sortir al pas davant les crítiques de la comunitat educativa per les presses en implementar la nova Llei, dient que essent una llei orgànica no podem fer més que aplicar-la. Això és així, però no ben bé així. A Catalunya, la comunitat educativa, ha aconseguit a través d’un tour de force amb la Conselleria, amb vagues incloses a finals del curs passat, que es donés «progressivitat i flexibilitat» en la seva aplicació, especialment després d’un any i mig amb els problemes sanitaris provocats per la covid-19 tant en les escoles com en els instituts, per no parlar de l’àmbit familiar. El conseller Josep Gonzàlez-Cambray, va dir que les escoles i els instituts que ho considerin oportú podran no fer canvis l’any vinent, perquè els centres havien estat molt crítics respecte als esborranys dels currículums. Mentrestant, les editorials s’han vist afectades, car no han tingut temps d’elaborar i imprimir tots els llibres de les diverses àrees educatives, perquè els nous currículums s’han publicat tard. I en algunes àrees no hi ha ni currículum, com l’atenció educativa. És tot un desconhort trobar-se amb aquesta disjuntiva quan es tracta d’un tema tan important com és l’educació. No és veritat que vingui imposada des de Brussel·les o de l’OCDE o de qualsevol altre organisme, simplement tiren pilotes fora per tal de no respondre a qüestions més profundes, perquè haurien de ser els docents, que són els qui coneixen els alumnes, i no l’administració, els qui marquessin els ritmes. Ens han colat una Llei poc, per no dir gens, consensuada amb la comunitat educativa, feta en el despatx del Ministeri d’Educació i amb assessors que no han trepitjat mai una aula, amb ràtios excessives i on la inclusió demana més professors. En definitiva, se’ns vol imposar un model empresarial, del que és útil i de l’èxit, amb missatges concisos i atraients com les Ted Talks i així incentivar al professorat i l’alumnat. En el claustre de l’IES Guillem Cifre de Pollença, en el torn obert de paraules, un professor va mostrar el seu disgust, que després fou general, dient que en els seus vint-i-vuit anys de docència, mai havia vist el desgavell que està ocasionant l’aplicació d’aquesta Llei, plena d’incertesa i confusió. Tothom ha callat, especialment els sindicats. Si una de les nostres tasques com a docents, ha dit, és que l’alumnat tingui autonomia pròpia, decisió personal i esperit crític, nosaltres som tractats per la Conselleria com si fossim un ramat, ens imposen el camí a seguir sense ni tan sols discutir-lo. Cal donar un cop a la taula i plantar-nos davant tanta impremeditació i precipitació. Finalment, es va acordar fer un escrit de claustre per fer-lo arribar a la Conselleria. No tots els claustres pensen el mateix, però aquí queda.
Sempre que hi ha una nova reforma educativa, n’hi ha contaminació ideològica del currículum, en aquest sentit el psicòleg i especialista en l’educació Steven Pinker, parla de reformes que no estan inspirades en el principi de racionalitat, és a dir, en la capacitat de fer servir el coneixement per a aconseguir objectius, per això duren tan poc les reformes educatives en les nostres Espanyes. Si s’aplica una concepció de dalt a baix, com passa molt sovint, estem parlant de sistemes burocràtics, malauradament consolidats. Si, en canvi, és de baix a dalt té connotacions progressistes, però manquen credencials d’èxit i de viabilitat. Hi ha una tercera via, que són els moviments circulars en totes direccions, que els experts diuen que són els més efectius. Es tracta de promoure el consens i la participació ordenada, sistemàtica i racional, per tal d’implementar les polítiques educatives corresponents. Molts estant cansats de les presses, de lleis educatives que canvien en un no res, amb poc consens, amb una burocràcia creixent, amb uns continguts enrevessats que s’han de llegir quatre, cinc, deu vegades per entendre’ls i que presenten situacions d’aprenentatge posades amb calçador, difícils després d’aplicar a dins d’una aula amb tanta diversitat. A més, s’ha d’elaborar la ponderació dels criteris d’avaluació que a la vegada han d’estar introduïdes en el GESTIB (eina de gestió educativa). Una altra dificultat afegida. Per exemple, el llatí de primer i segon de batxillerat té dinou criteris d’avaluació i la fórmula matemàtica que estableix els mínims i els màxims de la ponderació que hom pot fer, és d’entre el 3% i el 8%, la traducció només té cinc criteris d’avaluació pel que fa a la competència, i si hom dona el màxim a cada un, només sumen un 40%, l’altre 60% es dedica a lèxic, literatura, cultura i patrimoni. Seguint els criteris esmentats, l’alumnat que faci llatí, podrà aprovar amb un sis sense haver traduït mai cap text. Com explicaran tot això els tutors i tutores als pares i mares dels nins, quan ells mateixos ni ho saben reproduir?
