Diu el professor Rusell Ackoff «l’èxit d’administrar qualsevol esforç individual o col·lectiu depèn de donar solucions correctes per a problemes certs». Erram més vegades perquè treballam en la solució per al problema errat que per solucions errades per a problemes certs. És a dir, és imprescindible una planificació que defineixi els problemes certs per poder donar solucions adequades.

El turisme que tenim és el resultat de 60 anys de creixement continuat des de l’anomenat boom turístic dels anys 60, que és quan es produeix un gran increment del nombre de turistes i el turisme passa a ser el motor de l’economia, que alhora posa a tota marxa la construcció. Ambdues branques generen un gran nombre d’activitats de serveis i provocaran una forta immigració de treballadors. I que a partir dels 80 (el segon boom) el creixement fou exponencial.

Doxey (1975) en el seu model «IRRIDEX» exposava el que podia passar per la pressió dels turistes a les àrees de destinació, en funció sobretot del seu nombre, la seva densitat o el sentit d’opressió que poguessin sentir les poblacions receptores. Les fases que dibuixava eren:

1. Eufòria. Les poblacions locals se senten molt motivades, acullen amb alegria el turista i existeix un sentiment de mútua satisfacció

2. Apatia. Creix el turisme i es pren consciència que ja pertany a la quotidianitat, una activitat més de la qual se’n pot treure profit.

3. Irritació. Quan entren en acció els fenòmens de saturació i la població local tota sola no abasteix ja el negoci turístic. Els polítics tracten de solucionar el problema augmentant les infraestructures i provant de limitar el creixement. A manera d’exemple, en aquesta fase, a les Illes Balears potser que els anomenats decrets Cladera i el POOT (pla d’ordenació de l’oferta turística) tenguessin, en part, l’esperit d’ordenadors o limitadors del creixement turístic.

4. Antagonisme. El malestar és general. El turista és el cap de turc de tots els mals del creixement desordenat. Fenòmens d’hostilitat. Augmenten els impostos, els fenòmens de corrupció, etc. La promoció del lloc però no s’atura, es fa malbé la reputació de l’àrea com a destinació turística.

5. Diversitat d’opinions (Murphy 1987). Part de la població autòctona parla encara del paradís que han perdut. D’altres intenten aprendre a viure en un nou territori que ja no tornarà ser el que fou. Continua el turisme massificat.

La covid-19 ha estat la demostració que el desenvolupament global a les Illes Balears és insostenible, més que a altres comunitats amb més diversitat productiva i no tanta dependència de únicament activitats econòmiques del turisme. No hi han estat mai viables els apedaçaments de moltes d’anteriors crisis conjunturals que només serviren per augmentar les seqüeles d’un turisme malalt no curat. Ha quedat constatat que la crisi del turisme, des de fa molts d’anys enrere és estructural i ja no hi valen mesures de recuperar el mateix model, que és el que han fet els polítics governants (també pressionats pels de l’oposició i els hotelers) augmentant de cada vegada la roda de seqüeles.

Davant el col·lapse que es produí amb el confinament global per la pandèmia, les reflexions generalitzades foren les necessitats de diversificar el model de desenvolupament per tenir-ne alternatives. Més que mai es parlà d’assolir un «turisme sostenible», «economia circular», «nou model turístic», «turisme segur», «decreixement del turisme», ... Que s’han convertit en qualificatiu d’adornament i paraules buides de contingut que en realitat no saben que volen dir i s’estan banalitzant conceptualment. Però d’això ja fa més de 40 anys que en parlam i mai no s’ha canviat de model. Començades les vacunacions (que no l’aturada massiva de contagis) els hotelers i bona part de polítics insistien que l’objectiu immediat era iniciar el retorn del futur turisme insostenible.

L’oposició i hotelers demanaven fóssim la primera comunitat en vacunar-se, demanaven comprar les vacunes directament. Sorgí el S.O.S TURISME, però no en el sentit de salvar-lo amb un nou model sinó per interessos particulars de les activitats econòmiques. Els corredors segurs i com a model pilot la ridícula prova de l’hotel Concordia, que la gent batejà com «Bienvenido Mister Marshall». Mentre el Govern demanava un màxim de precaucions i severes restriccions al ciutadans per evitar contagis i figurar com a destinació segura amb índex inferior als països de potencial demanda, la qual cosa no tenia sentit, hauria d’haver estat al revés, només poder venir dels indrets amb índex inferior al de la nostra comunitat. La posterior gran onada de contagis ho demostrà.

Actualment, els propòsits i reflexions de canvis de l’inici de la pandèmia s’han oblidat per complet. Ha arribat l’optimisme i polítics governants es congratulen de l’èxit aconseguit amb la tornada massiva de turistes gràcies a ells. Davant el desgavell de sobresaturació insostenible de turistes, que ens ofega i minva fermament la qualitat de vida dels residents, insisteixen que l’anomenada «nova llei turística» ho solucionarà tot.

Bravegen, els tres partits de govern, que amb la fórmula del 2X1 ja decreixem, cosa que és una fal·làcia ja que es tracta d’una fictícia minva de potencials places turístiques de nova creació que ara no existeixen. És un invent més, sense fer-ne anàlisi ni prospectives conseqüències. Han pensat que en faran amb les fictícies places donades de baixa?, s’hi podran fer apartaments, que també (encara que no reglades) en poden ser places? S’ha perdut el concepte de plaça turística i d’espai turístic i s’ha assolit una gran àrea metropolitana turística.

El problema no són les places reglades, sinó l’arribada massiva, sense control ni gestió i ja no es pot calcular ni com ni quants en vénen. Amb això el PP (i els seus partits sucursals de dreta) no hi estan d’acord, volen que no hi hagi límits al creixement turístic i tracten al Govern de fomentar «turismofòbia» i d’eliminadors de turisme. Us imaginau que governàs el PP?

Sense un marc conceptual ben definit sobre el sistema turístic, sense l’aplicació d’una economia ambiental i sense una ferma de gestió i control per part de l’Administració, en lloc de ser una mena de gestoria dels hotelers, no és possible un turisme sostenible i que sense una diversificació sectorial del sistema productiu el desenvolupament global serà de cada vegada més insostenible.