Tota una conjunció de circumstàncies i fets m’estan fent girar els ulls a la tauromàquia, que semblava en vies d’extinció, però que de mica en mica -malauradament al meu entendre- està tornant a florir per obra i gràcia dels sectors més reaccionaris de la societat, que continuen lligant espanyolitat amb tauromàquia, com si formassin una unitat indissoluble, una simbiosi imprescindible per la supervivència de la identitat espanyola. No entenen, o potser entenen massa bé, que aquesta imposició de la tauromàquia com a símbol i tret inqüestionable de la identitat i cultura espanyoles, ens provoca una forta desafecció a molts ciutadans que de cap manera ens hi podem sentir representats. Som un esbart de mals patriotes que volem acabar amb la «fiesta nacional», o com a mínim desvincular l’espanyolitat de fer festa de la llarga tortura i mort d’un animal. Olé, que dirien alguns!

Allà pel 2015, l’extraordinari artista felanitxer Miquel Barceló va declarar a una entrevista a El País: «Los toros me gustan por lo que cuentan. La moda antitaurina me parece una estupidez». No seré jo qui tracti d’estúpids als defensors actuals de la cultura de la tauromàquia -tot i reservar-me el dret de pensar-ne el que vulgui- ni sóc tan estúpid de menysprear les expressions artístiques en totes les disciplines -pintura, escultura, literatura, música, cinema- que ha inspirat la tauromàquia, fins i tot en obres tan recents com les de Barceló. Però aquest no és cap argument vàlid per defensar el manteniment d’una festa sanguinària, i molt menys considerar-la art. A jo m’agraden els westerns, però no agafaria un colt per matar nadius americans, consider Lolita de Nabokov un gran llibre, però no defens la pederàstia, gaudesc arreu del món del gran llegat artístic i arquitectònic derivat de les diferents religions però no les profès, i així podríem seguir indefinidament… I també són nombroses les expressions artístiques contràries a la tauromàquia.

Però Barceló va emprar una paraula clau del discurs més estès actualment per atacar els antitaurins: moda. Reforçà així -crec que involuntàriament- el constructe que l’espanyol era, és i serà (perquè així ha de ser?) un ésser taurí. En canvi, ser antitaurí a Espanya és una moda actual, abraçada només per «indepes» i altres males herbes. Res més lluny de la realitat, el sentiment antitaurí és tan antic com la fiesta, com demostra la tesi doctoral de Juan Ignacio Codina Segovia El pensamiento antitaurino en España, de la Ilustración del XVIII hasta la actualidad en la que recull en més de 1.200 pàgines la persistència de veus contràries a la tauromàquia des del segle XIII i l’existència de períodes en què aquesta va ser una activitat prohibida.

Pel que a mi respecta, no sóc gaire afectat per modes passatgeres. El meu sentiment antitaurí va néixer de ben jovenet després d’una teràpia de xoc que em va quedar gravada a foc a la memòria. No puc recordar l’edat que tenia amb exactitud, però encara estava cursant l’EGB. Dins el programa de les festes patronals del meu poble es va incloure una novillada amb l’estel·lar actuació del matador mallorquí Campanilla. Fins aquell dia les corregudes de bous era una de tantes coses que només havia vist pel canal únic de televisió, i com a tal tenia una certa aura d’irrealitat, de llunyania. Vaig anar-hi, com molts nins i nines d’edats semblants a la meva. Hi vaig trobar una vedella que no devia pesar més de 120 kg dins un tancat de posts de fusta.Els adolescents i joves del poble començaren a saltar a dins intentant creuar-lo sense rebre l’envestida. Davant la indiferència de l’animal se li començaren a pegar cops i potades per enfadar-lo i forçar-lo a embestir. La cosa es va allargar molt, quan l’animal ja estava esgotat saltaren alguns «valents» que l’agafaren per les banyes i el tiraren a terra doblegant-li el coll. No m’he oblidat del llenguatge inclusiu, és que no record que hi hagués cap dona dedicant-se a tan noble art. Després de tot això va aparèixer el matador. No record res de la seva actuació, lluïda o magre, anterior all dantesc espectacle de l’art d’entrar a matar. L’animal gairebé ja ni es podia moure, tot i això, Campanilla necessità fins a set intents (els vaig contar i mai ho he oblidat). L’animal ja sagnava de manera esgarrifosa per les ferides i la boca. En un dels intents la punta de l’espasa va sortir d’entre les costelles. Quan l’animal finalment va caure a terra (esper que ja mort) el matador es va inflar com un indiot, caminant amb fatxenderia amb una mà en l’aire, com si hagués fet un ou de dos vermells. Sense dubte, ens va oferir una gran manifestació d’art popular. A mi em va obrir els ulls!