Tira més un cor de porc que segles de mites!

Tanmateix sembla que ningú ha reparat en què aquest trasplantament gairebé desintegra tots els mites que encara rodegen aquest òrgan vital i el seu paper en l’espiritualitat, emocions i consciència dels éssers humans.

El cor ha ocupat una posició central a nombroses cultures al llarg de la història. Des dels asteques que realitzaven sacrificis humans per oferir els seus cors als déus com a aliment per mantenir l’ordre còsmic a l’antic Egipte, on diferenciaven entre dos cors: Ib, el cor metafísic, seu de la consciència i la moral, vincle entre el cel i la terra, que es representava com un atuell contenidor de la consciència, i Haty que era el cos físic, metabòlic, passant per la tradició hindú on al cor hi ha l’anajata, el quart chakra on s’uneixen totes les energies materials i espirituals del cos.

Segurament la intuïció va afavorir que aquest òrgan vital ocupàs un lloc primordial a la majoria de civilitzacions. Cap persona mor tan ràpidament com quan el cor és fortament danyat, ni hi ha cap altra senyal més potent dels nostres òrgans interns que els batecs del cor. La llista s’allargaria molt fins a desembocar a la nostra cultura occidental hereua del catolicisme i el paper del cor a les seves expressions religioses, culturals i artístiques.

Poca broma amb el tema. El teòleg i metge Miguel Servet l’any 1553 va ser jutjat per les seves creences i descobriments i cremat a la foguera. El motiu, haver investigat el funcionament del cor i descobert la circulació pulmonar o circulació menor.

Però la història podria haver estat ben diferent. L’òrgan central a Mesopotàmia era el fetge. Amb una altra evolució històrica i cultural podríem estar parlant que una ruptura sentimental ens ha trencat el fetge, que quan som sincers parlam amb el fetge a la mà, que una bona persona té un fetge que no li cap a la panxa, o que l’emoticona del mòbil per expressar amor fos un fetge. Sona ridícul, això no obstant la base científica canviant cor per fetge és la mateixa.

Ja fa dècades que es fan trasplantaments de cor amb èxit, a Espanya el primer trasplantament cardíac funcionant data del 1984. Tot i això, encara queden persones, fins i tot en l’àmbit de la medicina, amb la creença que amb els cors trasplantats es poden transmetre trets espirituals del donant al receptor. Sonades foren algunes polèmiques en casos de potencials trasplants d’òrgans de delinqüents amb delictes de sang.

Segurament a aquesta gent els haurà «trencat el cor» la notícia del trasplantament del cor d’un porc a un humà realitzat recentment al Centre Mèdic de la Universitat de Maryland, a Baltimore, EUA. Per a ells el receptor, David Benett, deixarà de ser humà? Tindrà trets psicològics porcins i grufarà? Només podrà tenir els sentiments d’un membre de la raça porcina?

Si el trasplantament és exitós analitzaran amb lupa el comportament de Benett per culpar l’òrgan trasplantat de qualsevol actitud estranya. El problema és que Benett ja havia estat condemnat de jove a 10 anys de presó per apunyalar i deixar invàlid un altre jove. Per tant, ja era capaç de fer «animalades» abans del trasplantament.

Sembla que no hi ha diferències molt significatives entre el cor humà i el cor del porc. De fet a la natura trobaríem un ample catàleg de cors més potents i efectius que el nostre. L’únic òrgan intern que hem desenvolupat per sobre de la resta d’animals és el cervell, per més que ens esforcem en no aprofitar-lo.

Aquesta notícia ens posa també al nostre lloc com a espècie. Per molt conegut que sigui Ricard Cor de Lleó, poc o res compartim amb el mal anomenat rei de la sabana i molt amb el maltractat i menyspreat porc, a qui hauríem de considerar el millor amic de l’home?

No ho dic per allò que del porc s’aprofita tot ni per la moda peregrina dels porcs vietnamites com a mascotes. L’anàlisi del genoma del porc domèstic (Sus scrofa domesticus) i dels seus cosins salvatges, els senglars, va treure a la llum grans similituds amb el genoma humà. Aquests animals, a més, com nosaltres són adaptables, colonitzen territoris i fan malbé el seu propi hàbitat; es deixen domesticar, però tornen a la vida salvatge quan les condicions ho afavoreixen.

I la cosa no acaba aquí, el porc és tan proper a l’home des dels punts de vista anatòmic i fisiològic que és clau per a la medicina: cirurgia cardíaca (vàlvules aòrtiques), producció d’heparina com anticoagulant, cèl·lules pancreàtiques a diabètics, injerts de pell en casos de cremades, trasplantaments de còrnies… i ara ja trasplantaments de ronyons i de cor!

Hem de deixar de dir porc com a sinònim d’insult!