Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Martí Àvila i Serra

L’ús d’armes

Una vegada més prenc com a punt de referència el documental Bowling for Columbine de Michael Moore, que ha esdevingut tot un clàssic sobre l’ús de les armes i la violència en els Estats Units, produït ara fa vint anys, i que té com a rerefons la massacre perpetrada a l’institut Columbine High School el 20 d’abril de 1999 per dos estudiants que varen matar a dotze joves i un professor, deixant una vintena de ferits. Sembla que la societat estatunidenca no ha escarmentat, ja que des d’aleshores, malauradament, s’han portat a terme infinitats d’altres atemptats contra altres instituts i escoles, dut a terme per joves, gairebé adolescents, que no han tingut cap mena d’entrebanc en posseir una arma de foc. Enguany la xifra d’assalts ha estat esgarrifosa. El documental suara esmentat comença amb una escena que demana fregar-se els ulls més d’un cop per la seva inversemblança, almenys mirat des d’aquesta part de l’oceà l’Atlàntic, on es veu a Moore —el director del documental— que entra en un banc i demana obrir una llibreta per la qual regalen un fusell i després surt, encara més incomprensible, entra en una barberia per a tallar-se els cabells, mentre aprofita per demanar munició per la seva norma arma. Una barberia que ven projectils, vet-ho aquí! Així de fàcil és aconseguir una arma, si més no a Michigan. L’ús de les armes és un tema recurrent en els debats televisius, on es pot veure arguments a favor i en contra, alguns sense consistència, mancats de raciocini, viscerals, apassionats, altres aportant dades i estadístiques, seriosos, profunds, reflexius... Republicans i demòcrates no es posen d’acord pel que fa a la legislació, uns demanen mà forta i lleis més severes, altres diuen que és un dret constitucional, ja que tothom té dret a defensar-se i protegir els seus, més enllà d’intrusió d’intermediaris, mentrestant la NRA (l’Associació Nacional del Rifle) branda arreu la segona esmena de la Constitució, que protegeix el dret de la ciutadania a posseir armes de foc en qualsevol dels seus estats. Es veu que el lobby gaudeix d’una gran força i any rere any guanya adeptes i tomba lleis que demanen restringir l’ús d’armes en l’espai públic. I malgrat les promeses del president Joe Biden per a reduir el poder de les armes, les sentències del Tribunal Suprem contradiuen els seus desitjos. Potser, talment una escletxa de llum, es revisarà el procés de compra d’armes per a menors de vint-i-un anys. Entretant la ciutadania, especialment les minories ètniques, pateixen les conseqüències d’aquest buit legal. Fins i tot, els serveis policials es prenen la llibertat de disparar a qualsevol sospitós —especialment negres i hispans—, baldament vagin desarmats. La incertesa en la qual vivim, fa que tinguem por de tot i el primer que fem és defensar-nos. Es diu que la policia estatunidenca primer dispara i després pregunta. Al darrere, probablement, campa el racisme o, potser, policies que són realment psicòpates que veuen enemics a cada cantonada, amb un electroencefalograma d’ull de poll al cervell. Conegut és el cas de George Floyd, que reduït i emmanillat a terra rep la pressió del genoll d’un policia en el coll, deia que no podia respirar, fins que va morir. Suposo que recordareu tal escena que fou enregistrada per diversos transeünts, i que ha fet la volta al món. Cinc minuts dient que no podia respirar i el policia sense alterar-se. Cinc minuts realment deshumanitzadors, que ens ha fet regressar a l’era del salvatgisme, la de l’«homo hominis lupus est» (l’ésser humà és un llop per a l’ésser humà). Després han vingut altres casos amb altres circumstàncies, però amb el mateix resultat. L’equilibri psicològic i l’enteresa emocional és fonamental a l’hora d’usar armes, especialment els que, per la seva feina, han de portar-les. De fet, el seu ús hauria de ser l’últim recurs, atès que existeixen altres vies de solució, tot i la seva complexitat. Ara bé, mai sabrem com respondrà el qui tens al davant, el qual, t’inquieta amenaçadorament algunes vegades. Des de la ironia d’un dels personatges de Les aventures del bon soldat Svejk de Jaroslav Hasek, es podria dir que «soc una persona molt tolerant i puc parar l’orella fins i tot a altres opinions», especialment si davant hi ha un parell d’ampolles de vi. «L’ésser humà —diu Svejk— voldria ser un gegant i en canvi és una merda. Jo me’n surto, perquè soc un idiota». I aquí alguns per tal de divertir-se arremeten contra els animals domèstics, com el cas del moixet de nom Fèlix, mort a causa de les cremades de dos eixelebrats que el varen encendre després de ruixar-lo amb benzina. Tal acció no és justificable, encara que anessin beguts. Si no saben beure, que no beguin. Qui l’empren amb un animal, fàcilment pot anar contra una persona, perquè pateix de la mateixa anomalia, manca d’empatia i sensibilitat.

D’altra banda, amb tot el que està passant en aquests darrers mesos, especialment amb la guerra entre Ucraïna i Rússia, les amenaces de la desconnexió del gas i del petroli a la Unió Europea de cara a la tardor i que fa posar el crit en el cel, l’escassetat de blat —confiscat o no pels russos— i encariment de derivats, el desplegament continu d’armes d’artilleria, lleugeres i pesades, cap a Ucraïna, i tants d’altres esdeveniments; tot això fa que ens posem en estat d’alerta. Per això el govern espanyol s’ha valgut d’aquest desassossec per incrementar el pressupost militar espanyol en més de mil milions d’euros, al·legant que hem de protegir les nostres fronteres, ja que quan vegis la barba del teu veí afaitar, posa la teva a remullar, per si de cas. «Si vis pacem, para bellum!», si vols la pau, prepara la guerra!, segons la dita llatina. L’OTAN i els Estats Units surten beneficiats. De fet, ens hauríem de preocupar d’altres assumptes molt més elementals i necessàries per a la nostra societat que no pas la seguretat nacional, si és que volem que el benestar sigui no una opció, sinó una realitat per a tothom, i deixar la cursa armamentística pels altres. Fins i tot, hom sospita que aquesta guerra es podria haver evitat, gairebé n’estic segur d’això vist els esdeveniments actuals, perquè sembla que l’únic que han perseguit uns i altres ha estat deixondir la cadena de producció de les grans empreses armamentístiques, moltes d’elles situades als Estats Units, que s’han enriquit a costa del dolor dels altres. Probablement, tard o d’hora, Ucraïna perdrà totalment la zona prorussa del Donbass i de Lungask, que s’uniran a la República Autònoma de Crimea, que va acceptar annexionar-se amb la federació russa en el març-abril de 2014. És aleshores que començaran a dialogar. Tanmateix, hem de lamentar la pèrdua i destrucció de tantes vides. Semblem conillets a les mans dels magnats que ens fan mirar cap allà on volen. Per a ells les vides, així ho podem dir, no tenen gens d’importància, excepte la seva. Amb això, alguns polítics comencen a parlar de recuperar el servei militar obligatori —valga’m Déu—, ja que a més de defensar la pàtria, contribueix a imposar disciplina i obediència als joves. Suècia l’ha tornat a introduir, Salvini el va demanar per a Itàlia, mentre Macron no estaria en desacord amb implementar-la, la portava en el programa electoral del 2018, Alemanya s’ho pensa, com també altres països europeus, i Abascal, no cal dir-ho, demana la imposició de la mili a l’Estat espanyol. Només ens faltava això!

Compartir el artículo

stats