Sense entrar en les teories psicoanalítiques i artístiques de les visions escòpiques de per se, força enrevessades de Lacan i de Merleau Ponty, hi ha una dada fenomenològica essencial pel que fa a la mirada, a saber que tots els ulls miren, malgrat que pocs hi veuen. I si a això l’afegim agudesa, aleshores veure es transforma, en quelcom més intens i com més, millor gaudi. Sembla que aquesta pulsió la portem inscrita en el nostre ADN, talment una puixança que no podem reprimir. Lletjor i bellesa fan el mateix efecte en nosaltres, no podem apartar la vista, car surt dels criteris de la normalitat. No obstant això, tot depèn del que s’entengui per bellesa o lletjor. Amb tot, hi ha uns universals que ens donen unes pautes de comprensió. Precisament l’art és la percepció de la realitat a través del qual l’ésser humà expressa la seva tendència natural cap a la bellesa. Tota obra és portadora d’un significat que a la vegada es pot convertir en missatge quan en la seva expressivitat sensible adquireix un sentit. L’art té molt a veure amb la fantasia de l’artista que, encara que imiti la realitat, està entre dos mons: el sensible i el racional. Emperò des del moment que ens mirem al mirall el subjecte esdevé objecte; és a dir, a l’entremig d’un mateix, sorgeix una distància que em mostra, al cap i a la fi, el que soc de veritat. No sé si és exacte emprar el verb abastar o abraçar per a atènyer més consciència, potser és quelcom semblant a aconseguir una nova dimensió de nosaltres mateixos o a veure’ns altrament. Potser és aquesta i no altra la tasca filosòfica, la de situar-nos enfront i mirar-nos fora de nosaltres mateixos i, després, sempre més tard, analitzar els altres i el món, així com des d’una finestra. Recordeu-vos del Retrat de Dorian Gray d’Oscar Wilde, el protagonista s’emmiralla en un retrat que li van fer i verifica com la corrupció i la deformació espiritual restava reflectida en el quadre, mentre que aparentment es mantenia jove i bell. El retrat palesa la seva interioritat. Mirar i escrutar-nos, i lluitar perquè el cristall no esdevingui opac. Cal tenir sempre davant el mirall de la reflexió, el de l’anàlisi permanent. Es tracta, doncs, de col·locar-nos a dos pams de nosaltres mateixos i així guanyar perspectiva. Al darrere de tot això, probablement, el de les etiquetes, un dels esports més practicats a la nostra Pell de Brau. En la psicoanàlisi lacaniana el subjecte és objecte d’observació, mentre que en la filosofia clàssica és el subjecte el que mira, dues perspectives absolutament diferents, però complementàries, perquè mentre mirem també som examinats. Diuen que no hi ha cosa pitjor que dos conductors en un mateix cotxe, el qui li toca conduir rep, encara que no ho necessita, les ratificacions del qui té al costat: ves amb compte, el semàfor està en vermell; ep, alerta amb el ciclista!; vigila que és un pas de vianants i aquesta persona té preferència; pots avançar perquè no ve ningú; no cal fer stop a la rotonda, posa l’intermitent; a vegades veus que l’acompanyant frena, s’agafa ben fort a la maneta de la porta, i etcètera i etcètera. Resulta difícil conduir sota aquestes circumstàncies, més aviat, crea tensió, una mena d’opressió a l’estómac i un estat de nervis sense igual i total desconfiança en el qui condueix. Són dues persones que miren la mateixa carretera; tanmateix, dues maneres de mirar diferents. El mateix passa quan es contempla una posta de sol, mentre uns resten meravellats, els altres no mostren cap mena d’entusiasme. Potser manca poesia. Hi ha persones de mirada buida, com si la llum dels seus ulls mai hagueren estat encesos per una guspira, per una mirada d’amor. L’energia dels ulls és estimulada pel contacte, i d’ells depèn la nostra manera de mirar la vida, una part important de la nostra estructura caracterològica. A vegades una mirada penetra en aquells ulls fins a l’interior del seu propi món i el capgira. Elies Canetti en el seu El testimoni oïdor, retrata —de manera divertida i ensems maliciosa— el seu particular bestiari humà a través de cinquanta prototipus de persones que podem trobar a qualsevol cantonada de la nostra vida. Particularment em quedo amb una, el cec, ja que fa al·lusió a la mirada. Diu que el cec no és cec de naixement, tot i que no li va costar gens arribar a ser-ho. Porta al damunt una màquina de fotografiar, avui portaria un telèfon intel·ligent, i la duu a totes bandes i es complau a mantenir els ulls sempre tancats, ja que la mirada és reservada a fotografiar. Col·lecciona fotografies de cada viatge, i després plaentment les projecta als seus amics. Dues o tres hores de martiri i deliri, ensenyant fotos, una rere l’altra, recalcant que ell ha estat allà. Si altres ho poden demostrar, ell encara ho fa millor. Ara, sortosament, ja no es fan aquesta mena de reunions. Tot i que desvetlli emocions, sentiments, vida amagada, sovint és un veure passiu, una realitat que podríem qualificar d’iconoclasta. Mirar és un art que requereix atenció i alhora somni. No sé qui va dir que les coses no són com són sinó com les recordem. En La mort de Virgili d’Hermann Broch, s’esmenta que els records són inesborrables, records plens de blat ondulant, plens de camps, plens de boscos remorosos i cruixents entre parets fresques, ple de boscatges, de joventut, ulls ebris al matí, ebri el cor al capvespre, verdor que comença a tremolar. Res pot el poeta, no pot remeiar cap mal, només és escoltat quan enalteix el món, no pas quan el descriu tal com és. Tan sols mentida és glòria, no el coneixement.
En qualsevol cas, hi ha diferents models de mirada, dels quals necessitem fer-ne hermenèutica. Sovint mirem el que volem o el que ens interessa, i la resta es rebutja, és una forma de curar-nos en salut, perquè és impossible abraçar-lo tot. Això significa que la mirada és intencionada, egoista, hedonista. Som grans artistes en l’art d’esquivar o d’excusar-nos —el que en el llenguatge col·loquial es diu «escaquejar-se»—. Però també sabem mirar de front, agafem el brau per les banyes, i sabem crear una història novament inventada que anteriorment ha estat esberlada, una atracció, una vaga promesa, de sobte una intuïció, una decisió encara entre vels, un camí segur com en somni, una crida a cau d’orella com un llamp, un sobresalt, un reprendre el camí precipitadament per recuperar el temps perdut. I tot això mil vegades, sempre novament i cada vegada, completament nou. I baldament ens acompanya el dia i la nit —com diu Walt Whitman—, no és el meu jo.
