Jo confés. El títol de l’article és un plagi descarat del llibre España fea. El caos urbano, el major fracaso de la democracia. Andrés Rubio, que n’és l’autor, recull nombrosos exemples del desgavell urbanístic espanyol. Cita varis exemples illencs. Alguns per bé, com l’oposició dels menorquins a què Jaume Matas encimentàs un camí del litoral per substituir l’històric Camí de cavalls. O la lluita del GOB i PSM per revertir la il·legalitat dels xalets del Trenc. Però tambè som assenyalats pels errors que generaren la paraula ‘balearització’ com a definició de desgavell urbanístic. O que Ibiza, amb quaranta dos-quilòmetres de punta a punta, en tengui vint-i-dos d’autopistes.
Les causes de què Espanya sigui «fea» i Mallorca «lletja» són moltes. Algunes són repetides sovint: especulació, corrupció… Rubio apunta altres raóns. A França l’arquitectura és un «acte cultural», mentre aquí és un assumpte econòmic. També a la misèria «moral i cultural» heretada del franquisme, al «pèssim costum –introduït per Felipe González– de «legitimar per llei la violació de la llei». O, com explica Luis Feduchi al pròleg: «La nostra complicitat [la dels arquitectes] en la destrucció del territori i la nostra renúncia a la denúncia».
Les més de quatre-centes pàgines del volum són insuficients per repassar tots els desgavells espanyols. Aquest article és massa curt per fer un repàs a fons de l’enlletgiment de les illes. Però no vull renunciar a parlar d’alguns disbarats permesos per llei. Per exemple, la urbanització del sòl rústic. El meu darrer descobriment s’ha produït amb l’obertura de la nova sortida de l’autopista d’Inca entre Santa Maria i Consell. Ben al costat hi ha una fàbrica d’embotits. Què té de particular? Que dos-cents metres cap a un costat o cap a l’altra hi ha dos polígons industrials, però la nau, insípida i de mala arquitectura, s’ha ubicat a un espai on haurien de créixer els ametllers. Per descomptat, una passejada pels afores dels pobles permet descobrir magatzems de materials de construcció per tot arreu.
Volem tenir una illa formosa, una illa acollidora pels visitants i per nosaltres i no fem gairebé res per aconseguir–ho. Rubio es queixa de que és molt difícil trobar pobles bells a Espanya, contràriament al que succeeix quan el Tour ens mostra imatges aèries de França. A Mallorca és gairebé impossible. La majoria de les urbs han convertit les entrades a la localitat en polígons industrials més o menys encoberts. Amb naus cobertes d’uralita –res de teula àrab– i arquitectura funcional de mala qualitat. Ja dins el casc antic, sovint descobrim que s’han esbucat edificis arrelats en l’arquitectura de la zona –pedra a la muntanya, marès al pla– per construir blocs de pisos. Les companyies de comunicació o electricitat cada cop posen més cables a façanes tradicionals i, amb molta barra, no es molesten a retirar els que ja no serveixen de res. Veure com espatllen Binissalem o Alcúdia fa fàstic.
Fins i tot una autopista es pot embellir. Les autoritats es preocupen molt de posar l’asfalt i el formigó, però molt poc d’enjardinar–les adequadament. Els enginyers que analitzen xifres de cotxes s’han imposat al bon gust i a la necessitat de conservar la bellesa de Mallorca. Per cada obra arquitectònica de qualitat n’hi ha cent que obeeixen la consigna dels promotors: guanyar com més doblers millor. Hem tengut autoritats municipals incultes i ciutadans disposats a deixar-ho passar tot. En pagam les conseqüències –turisme barat, excessiva construcció a la costa– i tot va camí d’empitjorar. Veure que les grues encara dominen el Port d’Andratx només pot significar que no fem comptes aturar fins que ens posin fre des de fora.
A la seu de la Fundació Miró de Palma hi han treballat dos dels arquitectes espanyols més reconeguts del segle XX: Josep Lluís Sert i Rafael Moneo. És un oasi de qualitat envoltat d’un desert de bon gust constructiu. Joan Miró ja lamentava en els anys seixanta del segle passat «l’assassinat del paisatge… mirant tant sols els interesos personals d’alguns senyors». Més de mig segle després, el genial artista no podria canviar el seu diagnòstic, si de cas, passar d’assassinat a genocidi paisatgístic.
