Durant aquest estiu m’he entretingut llegint Els papers pòstums del Club Pickwick de Charles Dickens, en la meravellosa traducció catalana íntegra de Miquel Casacuberta de l’editorial Acontravent, editada en l’any 2012. Hi ha una versió anterior, la del gran Josep Carner, feta en el 1934. En el 2020, l’editorial Univers, en commemoració del 150 aniversari de la mort de Dickens i del 50è d’en Carner, ha tret una edició de luxe amb una introducció i un vocabulari nou. No em posaré a descriure i comparar traduccions, si aquesta és millor que l’anterior o si és més fidel a l’original o no, ja que no estic qualificat per envestir tals assumptes, tan sols voldria ressaltar el personatge central de l’obra, Samuel Pickwick i el seu ajudant Sam Weller i relacionar-los amb el tema de la bondat i de la fidelitat que, com a fil conductor, crida l’atenció arreu del llibre. Pickwick mira el món des de la finestra del primer pis i medita l’estranya mutabilitat dels afers humans. Si malgrat tot —esmenta el nostre protagonista—, he fet ben poc bé, confio haver fet menys mal. De cap a cap de l’obra se subratlla la bondat del senyor Pickwick i com hi ha gent que vol aprofitar-se de la seva ‘suposada’ innocència. Ho sap i després de tot, espera que la gent tregui el seu costat més bo i humà, com la del senyor Jingle i Job Trotter. «Mai lamentaré —diu en el discurs de dissolució del Club Pickwick— haver dedicat la major part de dos anys a barrejar-me amb diferents varietats i tipus de naturalesa humana, per molt frívola que la meva recerca de novetat pugui haver semblat a molts», i això amb la finalitat d’eixamplar la ment i millorar l’enteniment. La lletjor i l’engany mai no haurien de tenir cap familiaritat amb l’elegància i la virtut. Hi ha ombres fosques a la terra, però les seves llums són més fortes pel contrast. Molts han comparat Pickwick amb l’Oblómov de Gontxarov o amb L’idiota de Dostoievski, fins i tot amb el Quixot de Cervantes, ja que són personatges que han expressat amb més o menys intensitat una filantropia universal, han encarnat una bondat i una humanitat sense parangó o han sabut extreure a la vida la filosofia del dolce far niente dels italians. Sam, l’assistent de Pickwick, diu que el seu pare ha esdevingut un filòsof per la manera com afronta les vicissituds de l’existència: «si la meva madrastra el treu de polleguera, ell xiula. Ella agafa un atac de ràbia i li trenca la pipa; ell surt i se’n compra una altra. Llavors ella xiscla molt fort, es posa histèrica; ell fuma ben còmodament fins que li passa. Això és filosofia, senyor, oi?»; per tant, més enllà de la literalitat de les paraules i del llur context d’època, es tracta d’una manera d’estar i ser en el món. D’altra banda, el senyor Pickwick és un bon jan, però no un ingenu, sap que molt sovint la gent li vol vendre duros a quatre pessetes. A vegades es confonen ambdues paraules, d’aquí que sovint alguns se’n serveixen de la bondat dels altres per a aconseguir certs avantatges, pensant-se que són més llestos i d’això se’n glorien. El bondadós ho veu tot, però pel fet de confiar en la bondat, espera dels altres una bona reacció, talment com ell així ho faria. Actualment és difícil trobar persones bondadoses, sembla que la bondat no està de moda, ha passat a millor vida, és una qualitat que alguns qualifiquen de ‘carca’, potser desfasada, puix que ens trobem en un món i una societat força hostil, exigent, poc solidària, gens acollidora i molt individualista on priven les necessitats més egoistes de l’estímul-resposta sense cap mena de mediació racional, que és el que ens diferencia dels animals. És la societat dels colzes, ens fem lloc a cops de colze, com els jugadors de bàsquet que quan agafen la pilota després d’un rebot en la cistella, posen els colzes per a defensar-ne la possessió. Vivim en un món en estat de vigilància permanent, perquè la capsa de Pandora resta encara oberta i s’han escampat arreu tots els mals.
Tanmateix i malgrat el pessimisme imperant, la bondat existeix. Fa poc Ángel Gabilondo en una entrevista concedida al diari El País manifestava, davant tantes crítiques rebudes dels seus i dels contraris per ser com és i per la seva manca d’agressivitat i la poca mala sang que mostrava en els debats, que podia ser també una persona cruel, insuportable i fins i tot malvada, però que havia decidit no ser-ho. Sap odiar, però no vol odiar, ja que si odia el qui surt perdent és sempre ell. I no caure en aquesta dinàmica és realment una conquesta. Quina llàstima que el seu exemple no és secundat per alguns polítics que gasten saliva desacreditant la gestió dels altres. Els bells discursos o les belles frases són part d’aquesta bondat que va més enllà de l’aparença i la manipulació, perquè el que afirmen és bo, just i veritable, baldament a hom l’assalti els dubtes. Un polític o política d’estatura es distingeix per la seva personalitat, intel·ligència, amabilitat o virtut. Fixeu-vos, sense anar més lluny, en el savoir faire de la ministra de Treball Yolanda Díaz. Només ens queda dir, chapeau! És una gran oradora que cultiva i domina l’art del llenguatge, l’ars bene dicendi (l’art del bon dir). Quedem-nos, doncs, amb què la bondat és una conquesta, la disposició a fer el bé i només és possible mercès a la pràctica d’accions virtuoses, perquè allò que defineix un acte bo és l’esforç interior i l’atribució d’una responsabilitat, i això pot fer canviar l’existència d’un ésser humà, com així va fer Pickwick respecte al senyor Jingle. Etimològicament bondat prové del terme ‘bonus’ que significa bo i del sufix ‘tat’ que assenyala una qualitat. La bondat és un estat de l’ànima talment com la joia, i la seva essència, la saviesa. Quina saviesa pots trobar —deia Rousseau— que sigui més gran que la bondat. Es tracta d’un capteniment cap al bé i es construeix quan hom promou l’harmonia, la proporció i la simetria de totes les coses, perquè el que és bo a la vegada és també bell. Potser això és excessivament platònic, però no eximeix a l’ésser humà d’un cert coneixement de la realitat. La bondat és quelcom semblant a l’altruisme, a la solidaritat, a la generositat, al respecte i la humilitat; en definitiva, una preocupació per l’altre, pel seu benestar. Compartir per a alleujar, deia Rilke. Si les situacions actuals del nostre món es perceben amb indiferència, insensibilitat o fredor, aleshores tenim un gran problema que ens posarà en els límits de la bondat com la protagonista de La bona persona de Sezuan de Bertolt Brecht, una espècie de paràbola on la bondat i la maldat estan condemnades a coexistir, malgrat que són totalment oposades; el pitjor és que conviuen en una mateixa persona.
