No hi ha res més fals que aquell tòpic que se sent amb molta freqüència i que, al·ludint a la seva suposada deshonestedat, afirma que «tots els polítics són iguals». No; els polítics no són tots iguals. Vet aquí el cas del nou president dels EUA, Joe Biden, que en els 100 primers dies de govern ha desplegat una admirable campanya de vacunació, un programa de suport social impressionant i una gran inversió en el multilateralisme, la cooperació internacional (els Acords de París, el diàleg amb la Xina, tot i que molt atent a l’horripilant historial en qüestions de drets humans) i tantes altres coses, que tot plegat il·lustren perfectament la diferència amb el seu predecessor ―moixell groc i bronzejat d’esprai de pastanaga― que no va fer més que alimentar odis i ressentiments. No; els polítics no són tots iguals.
Amb el seu discurs al Congrés dels EUA de fa uns dies, Biden va deixar clar, a més, la seva ambició de transformar el país a través d’una inversió colossal en infraestructura, els pilars de la qual són una renovació la xarxa d’autopistes, ponts i altres obres majors (totes actualment en estat llastimós), però també la solidificació de la xarxa d’internet (l’autopista de la comunicació); l’ampliació de l’ensenyament gratuït a un cicle total de catorze anys (dos de preescolar i dos més d’universitat); i la consolidació del sistema sanitari públic (Obamacare). L’ambició d’aquest programa (i clar que per ara no és més que una proposta que haurà de superar molts d’entrebancs burocràtics, polítics i pressupostaris) ha fet que es compari Biden amb Roosevelt (FDR) i el seu New Deal (1933-39), un programa d’inversió pública que va situar els EUA com a potència mundial i que va crear una amplíssima classe mitjana en el país. Biden és anti-Reagan en el sentit que creu que el Govern pot solucionar moltes coses i que l’economia dels darrers cinquanta anys, basada en el laissez faire i la globalització no ha fet més que crear desigualtats econòmiques. Entre Milton Friedman i John Maynard Keynes, entre lliure mercat i intervencionisme, Biden és decididament keynesià.
No ha faltat analistes incrèduls (de l’escola de «tots els polítics són iguals») que han apuntat que els anuncis grandiloqüents de Biden, a més d’impracticables poden ser perniciosos, però sobretot responen a una estratègia electoral encaminada a la seva ―ai, ai, ai― reelecció. Tot és possible, però en aquest cas ―diria jo― és improbable i vet aquí per què (i es tracta naturalment d’una opinió). En els darrers vuit anys les estratègies electorals no s’han fonamentat en oferir plans i solucions basades en el que se sospita que el votant vol, sinó que aquests estratagemes s’han basat a alimentar ressentiment de certs sectors. El rancor irracional és el motor de les eleccions. Segons aquest punt de vista, el polític i el partit que guanya no és el que ofereix un programa racional de propostes, sinó el qui sap crear un relat victimista de rancúnies i suposades ofenses. Així va guanyar les eleccions el passat president i així ha entrat a la majoria de parlaments europeus l’extrema dreta.
A Biden, donar subvencions, escola i medicina gratuïta, al cap i a la fi, li pot llevar vots perquè el votant, sovint, no és racional, com argumenta l’analista Brian Caplan a l’assaig El mite del votant racional. I a Biden li pot sortir el tret per la culata, perquè, com un padrinet raonable que ja ho ha vist tot, parla emfàticament i repetidament d’ampliar la classe mitjana. Ara bé: ¿qui vol ser classe mitjana? Els pobres, clarament, als EUA, aspiren a ser rics, a l’American dream, i els rics ja ho són, rics, sobretot perquè hi ha pobres.
Pocs dies després d’entrar a la Casa Blanca, Biden va adoptar un ca, exactament un pastor alemany, d’aquells que teníem tots als anys setanta, una raça canina que com l’economia keynesiana havia gairebé desaparegut en els darrers cinquanta anys. ¿És possible que l’estat del benestar, igualitari i just per a la classe mitjana que promet Biden no és el que realment volen els electors, més desitjosos, aparentment d’una economia no intervencionista, miltoniana i de cans dòberman? Ho sabrem d’aquí a 1.360 dies quan hi torni a haver eleccions presidencials als EUA.
