Tan preocupant és en democràcia una policia autoritària com la que no té autoritat. Guàrdies civils, policies nacionals i locals han de respectar als ciutadans. Ells no són adversaris. Són els que paguen el seu sou. Sempre serà millor convèncer amb una paraula que amb un cop de porra. Però el que mai es pot consentir és que aquells que incompleixen les regles, se’n riguin dels agents. Que les faltin al respecte. I, el que és pitjor, que no acceptin les seves instruccions mentre estiguin sostingudes per la llei.
Els successos de Capdepera són l’exemple evident del que mai s’ha d’admetre en el tracte entre un grapat d’energúmens i una parella d’agents. El que ha passat el Divendres Sant i els dies següents és un inadmissible exemple de manca d’autoritat democràtica.
La visió del vídeo gravat per algun veïnat posa els pèls de punta. Veure com surten dos, tres i cada cop més individus disposats a encarar-se primer verbalment i després físicament amb dos agents, demostra que alguns no reconeixen l’autoritat. Contemplar els cops a un dels dos policies, veure com cau a terra, prova que no les importa la dignitat del funcionari. El seu cap quedà a un pam d’una voravia de pedra, uns centímetres més i les lesions hagueren pogut ser fatals. Saber que amenacen als propietaris i treballadors de l’hotel perquè creuen que han denunciat l’incompliment de les normes Covid, torna a posar sobre la taula que aquí i ara resulta barat botar-se la llei.
Llegir que la regidora responsable de policia gabellina, Carmen Marjaliza, digui en un primer moment que no té res a dir perquè “no està clar el què ha passat” és una irresponsabilitat. Llegir que un veterà guàrdia civil afirma, com si la cosa no anàs amb aquest cos, que “tant la Policia Local de Capdepera com l’Ajuntament de Capdepera estan acoquinats per aquest grup de narcos [en referència als agressors]”, evidencia que en aquest país queda molt camí per recórrer pel que fa a respecte i cooperació entre institucions. Saber que els presumptes delinqüents estigueren tres dies sense que ningú les molestàs i s’entregaren a la caserna de la Guàrdia Civil ha de ser explicat per la delegada del Govern, Aina Calvo, o pels caps dels uniformats de verd. Que el batle de Capdepera, Rafel Fernàndez, anunciï que romp relacions amb el cos estatal és tant absurd com estèril. Si és cert, com diu el regidor, que es negocià la capitulació dels fugitius, els ciutadans poden quedar bocabadats.
La democràcia necessita unes policies que siguin respectades i que elles respectin al ciutadà. Cal crear uns cossos de seguretat que treballin només guiats per la llei. Que siguin, com la justícia, igual de rectes amb els dèbils que amb els poderosos o aquells que fan por. Amb els de dretes i els d’esquerres. Amb els que tiren pedres a Vox i amb els que llancen còctels Molotov contra els de Podem. És la millor manera que el seu prestigi cresqui entre els ciutadans.
La meva passió napolitana em dugué a devorar els quatre toms de la nissaga Dues amigues d’Elena Ferrante. Les 1.500 pàgines protagonitzades per Lenú i Lila són una evocació continua del Nàpols de les grans esglésies i de les runes romanes, de la ciutat subterrània i de la dels palaus, dels carrers degradats i dels escenaris de la Camorra. Durant una conversa, Lenú s’adreça a la seva companya amb aquestes paraules: «Les lleis funcionen amb aquell que les tem, però no amb qui les viola». Dels policies i dels jutges esperam que demostrin el contrari.
