Les persones no són el lloc on viuen

La vida es fa i es desenvolupa dins la llar. Compte, una llar no és solament un espai físic. És molt més que això. És un lloc on satisfer les necessitats bàsiques de privacitat i on desenvolupar relacions sociofamiliars. Significa gaudir de la possessió exclusiva, la seguretat, el domini legal del nostre espai. I el més important: la intimitat. La intimitat. De tot plegat, en deim llar.

Quina sorpresa ens hem enduit aquests mesos quan ens hem adonat de la quantitat de persones que dormen al carrer o a centres d’acolliment temporals! Reconeguem-ho, si no hagués estat per la pandèmia, no se’n parlaria d’elles, no se’n sabria de la seva existència. Però sempre hi han estat, davant nostre, encara que invisibles.

Dins l’Institut Mallorquí d’Afers Socials, també com a vicepresidenta, m’encarrego de l’àrea d’inclusió social, des d’on allotjam de manera temporal a persones sense sostre i proporcionam espais segurs on reprendre el contacte amb la societat que les ha exclòs. És un primer pas per consolidar estades en altres dispositius de mitjana o llarga estada, i d’aquesta manera, recuperar la privacitat, la seguretat.

Sabem que aquests dispositius són del tot insuficients, coneixedores com som a més de l’alarmant augment d’amenaces de desnonament, arrendaments precaris o els continus casos de violència masclista, que destrossa vides i arrenca llars. També som coneixedores de l’augment d’habitatges inadequats, insegurs i insalubres, que ara sí, han despertat l’alarma d’altres administracions; assentaments, barraques, allotjaments que incompleixen la normativa sobre habitabilitat o grups familiars en situació d’amuntegament. I quan això ha tocat a persones que no s’havíen trobat mai en aquesta situació, les alarmes s’han disparat encara més.

Per respondre a la pregunta de què fan els serveis socials davant situacions de sensellarisme greu, és precís conèixer les respostes de les persones afectades. És el primer pas. Un estudi realitzat al País Basc l’any 2018 mostra que el 36,9% de les persones consultades consideren que els serveis socials els han ajudat poc, o res. Poc, o res. I no és difícil entendre aquesta resposta. Per què? Perquè els serveis socials no estan dissenyats per fer front, en la seva magnitud, a aquest problema. O més ben dit, a aquesta desgràcia.

A l’estudi també s’observa que gairebé el 24% percep alguna prestació social, si bé un 25% no saben si hi tenen dret o la poden sol·licitar. Això també s’ha de mirar amb perspectiva de gènere, com tot: malgrat la pèrdua de la llar és més visible en homes, les dones experimenten una major victimització. I no parlem dels perills a què estan exposades una vegada no tenen sostre.

Proporcionar la seguretat d’una llar no és funció dels serveis socials, per molt que costi d’entendre. És una qüestió que interpel·la directament a altres administracions, com els governs autonòmics i el govern central. Una dada més, abans d’entrar en la «solució»: gairebé el 57% de les persones en situació d’exclusió residencial tenen un molt baix nivell educatiu, i dues de cada deu persones provenen d’institucions sanitàries, penitenciàries o d’acolliment de menors.

I és aquí on entra la força dels serveis públics. Públics. Habitatge. Treball. Salut. Educació. Serveis socials? Sí, però no tot sols. Mentre alguns tenen problemes per decidir a quin carrer d’Andorra es compren el pis (els mateixos que han anat sempre al metge per la Seguretat Social) d’altres només necessiten tenir assegurat que poden arribar a l’escola. I els seus pares i mares: una feina en condicions, decent, digna. Les administracions públiques han d’enfortir (per mitjà dels impostos que pagam totes, per si de cas algú encara va perdut) l’estructura que aguanta l’Estat del Benestar. La Vida del Benestar. La Vida Digna. I sorpresa, això ho asseguren els serveis públics quan ajuden a pal·liar condicions desiguals entre persones que han nascut dins el mateix país. I tot això esdevé més urgent que mai en l’actual cojuntura de greu crisi econòmica.

Les persones sense llar són l’últim esglaó d’una sèrie de circumstàncies que poc tenen a veure amb allò personal, que poc tenen a veure amb elles. No es tracta de la llei del més fort. Es tracta de la llei del lloc on he nascut. Hem d’afrontar, en tota la seva dimensió, un problema que, ara més que mai, fa partíceps a algunes persones que mai s’ho haguessin imaginat. La situació d’inestabilitat ens fa a totes vulnerables. No tenir llar, mata. Però no mata la seva absència, mata no haver tingut les mateixes oportunitats que qui respira el mateix aire que jo. I aquí és on hem de posar l’atenció.