Molts espanyols intenten comprendre de bona fe l’estratègia d’esquerres, dretes i migpensionistes en la lluita contra la covid, però fa estona que van perduts. La majoria d’aquests ciutadans poden pensar i creure que són ells els confusos. La realitat és que cada cop existeixen més evidències que qui indueix a l’embull no són les bases, sinó els dirigents.
Recordem alguns fets. Durant els primers mesos de la pandèmia, Pedro Sánchez i Salvador Illa asseguraven que l’única alternativa era un confinament estricte amb tothom tancat a ca seva. Els avorridíssims monòlegs setmanals del president, guiats per Iván Redondo, cercaven convèncer als espanyols de la necessitat de les mesures. Aquesta setmana s’han resistit a ampliar l’horari del toc de queda perquè les comunitats autònomes puguin implementar-lo a partir de les vuit i no a les deu com fins ara. Allà pels mesos d’abril i maig, des del PP, es criticava el tancament de gairebé tota l’activitat econòmica. Des de la comunitat autònoma i des de l’Ajuntament de Madrid s’expressava comprensió, i fins i tot suport, vers els indignats manifestants que sortien als carrers del luxós barri de Salamanca.
Ara són els presidents autonòmics del Partit Popular els que han agafat la senyera de noves restriccions. Començà el de Castellà i Lleó, Alfonso Fernández Mañueco, i immediatament el seguiren el de Múrcia, Fernando López Miras, i el de Galícia, Alberto Núñez Feijóo. Aquests tres presidents populars han aconseguit el suport d’homòlegs socialistes com Emiliano García Page o Francina Armengol.
Tots els presidents autonòmics d’acord contra la postura del Govern central? No. La presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, fixa la postura discrepant: «Per arruïnar encara més l’hostaleria a Espanya, amb mi que no hi comptin». Un detall, no fixa postura per al territori sobre el qual té competència. Ho fa per a tot l’Estat. «Madrid és Espanya», digué fa unes setmanes.
Mentrestant, Pablo Casado calla. No sabem què pensa sobre un augment de les restriccions. Desconeixem si la idea del PP per combatre la pandèmia és la dels presidents de la perifèria o és la de la líder de Madrid. No ha dit quina serà la postura del partit conservador si el Govern duu al Congrés una ampliació de les restriccions de l’estat d’alarma.
Si aquells que haurien de donar llum donen fum, si emboiren l’ambient, com pretenen que els ciutadans no estiguin absolutament confusos?
Els canvis de posicions i de criteri poden obeir a causes diverses. La visió positiva pel Govern central seria que des del mes de març ha après molt sobre la covid. Ara sap, segons aquesta interpretació benèvola, combatre millor la malaltia tant des d’un punt de vista de control de l’expansió com de tractament dels que han emmalaltit. Les dades lleven la raó a aquest argument. Pel que fa a l’altre costat de l’espectre ideològic podríem pensar que ja no es pensa tant en les raons econòmiques com en les sanitàries, però compareix Ayuso, a qui Miguel Àngel Rodríguez xiuxiueja a l’orella, i desbarata el raonament.
Borgen és una esplèndida sèrie danesa sobre intrigues polítiques. Kasper Juul és l’spin doctor –assessor de comunicació– de Birgitte Nyborg, la primera ministra danesa. Juul no pensa en el que convé als danesos. Per a Juul l’únic que importa és si una decissió beneficia o perjudica Nyborg. Si li és favorable, cerca com ampliar el seu impacte. Si li fa mal, intenta minimitzar els estralls. Juul no pensa en el bé comú. Sols en el benefici de la seva patrocinada. La impressió és que en la política espanyola, i més en un assumpte com el de la covid, sobren kaspers juul i manquen polítics amb l’Estat al cap.
