«Per Apol·lo metge i Asclepi, jur: per Hígia, Panacea i tots els déus i deesses als qui pos per testimonis de l’observança d’aquest vot, que m’obliga a complir el que oferesc amb totes les meves forces i voluntat». Així comença el Jurament Hipocràtic, que en el passat constituí una declaració ètica per als metges.

L’any passat s’ha demostrat que els professionals sanitaris no sols han complert amb Apol·lo i Asclepi més enllà del que els déus grecs exigien, també s’han entregat als malalts i a la societat. Han superat amb generositat tot allò al que comprometia el jurament enunciat per Hipòcrates.

La tradició hipocràtica fou modernitzada per la Declaració de Ginebra, signada el 1948 i actualitzada en anys posteriors. «Exercir la meva professió a consciència i dignament –diu–; vetllar abans que res per la salut del meu pacient». Ho han fet amb escreix. Els malalts han estat per damunt de tot. Malgrat la manca de mitjans, malgrat el desconeixement sobre molts aspectes de la nova malaltia, s’han abocat a salvar vides. Metges, infermeres i auxiliars treballaren les primeres setmanes gairebé sense mascaretes ni equips de protecció adequats. Protestaren per aconseguir que els subministrassin els mitjans més elementals, però, mentre reclamaven, continuaren posant el focus sobre els que patien la malaltia.

«Fixaré el règim dels malalts del mode que els sigui més convenient, segons les meves facultats i el meu coneixement, evitant tot mal i injustícia», aquesta frase torna a ser del codi amb més de dos mil·lennis d’antiguitat. Sempre s’ha cercat el «més convenient». Les proves amb distints medicaments s’han compartit fins a millorar els tractaments d’acord amb els coneixements que s’assolien en la pràctica diària i segons les cures disponibles.

Fins i tot les vacunes, el gran avançament contra la malaltia, es pot dir que compleixen allò que es fixà a Ginebra: «Compartir els meus coneixements mèdics en benefici del malalt i de l’avançament de la salut». Sense la col·laboració internacional mai s’hagués pogut trobar una immunització en vuit mesos. Només cal posar l’exemple de la primera que s’ha comercialitzat, la de Pfizer: va ser creada per un laboratori alemany dirigit per una parella de turcs, desenvolupada per una farmacèutica nord-americana, fabricada a Bèlgica i distribuïda arreu del món. Aquest hauria de ser un antídot definitiu pels que encara somnien a aixecar fronteres, però no ho serà.

«No permetré que consideracions d’edat, malaltia o incapacitat, creença, origen ètnic, sexe, nacionalitat, afiliació política, raça, orientació sexual, classe social o qualsevol altre factor s’interposin entre els meus deures i el meu pacient». El virus ha distingit entre barris on hi havia una densitat molt elevada i amuntegament de la població d’aquells en els quals abunden els habitatges amplis i amb espais oberts. Però els professionals sanitaris han treballat per curar a rics i a pobres.

La covid ens seguirà castigant durant l’any que acaba de començar. Poc o molt? Aquesta pregunta encara no té resposta. Desconeixem quan els efectes de la vacuna reduiran substancialment la taxa d’infecció ni quan deixarem de llegir amb angoixa el ‘parte’ oficial de malalts i morts. En qualsevol cas, enguany s’ha de clarificar el futur. El 2021 arriba amb incerteses i tothom somnia en què sia un annus mirabilis. L’any que acaba de partir ens ha deixat dues realitats. La primera és que es convertí en un annus horribilis pel que fa a la situació sanitària, social i econòmica. La segona és que els professionals de la sanitat han complert el seu jurament. Davant Apol·lo i Asclepi pels amants de la tradició; davant els ciutadans per aquells que no creuen en els déus grecs.