El periodisme és un dels pilars de la democràcia. Sense mitjans crítics es perd un dels contrapesos del poder, imprescindibles per mantenir la qualitat democràtica. Malauradament, no ens trobam en els moments més gloriosos dels mitjans de comunicació. Alguns factors són externs i, després de les cícliques i inevitables crisis, se’n trobarà una solució. Més greus són els problemes interns, que poden ser tan fatals com un càncer que ens consumeix per dintre.
Els factors externs comencen per una crisi econòmica, la de 2008, que ja sacsejà l’estabilitat i la força motriu de la professió, que no és altra que els periodistes. Quan després de tants sacrificis semblava arribar una certa estabilitat, la crisi de la covid-19 ha minvat de bell nou els ingressos dels mitjans. El mateix ha fet, aquesta és la realitat, amb la majoria de sectors econòmics.
Una segona amenaça exterior són les noves vies informatives. El paper i la televisió han passat al telèfon mòbil. Això, d’entrada, no és gaire transcendent. Quina importància té que la informació ens arribi escrita damunt pedra, papir o un dispositiu mòbil? El que importa és que el ciutadà hi tengui accés, que sigui fiable i que generi recursos per mantenir l’empresa. Un segon problema és que la lectura tranquil·la o la visió continuada d’un canal ha evolucionat cap a botar d’una pàgina a una altra en segons. O en un canvi constant de canal gràcies al comandament a distància. La societat d’avui fuig de la reflexió i gaudeix dels focs d’artifici.
Els mitjans tradicionals disposaven d’un intermediari, el periodista. Si exercia bé la seva professió, cercava la notícia, la comprovava i, en cas de dubte, la contrastava amb les altres parts afectades. Ara, les xarxes socials s’han convertit en una eina valuosa, és cert, però també perillosa. Qui les empra sense ètica, regles, ni llibres d’estil, menteix sense avergonyir-se per aconseguir objectius perversos.
Malgrat els perills externs, el pitjor que pot passar amb el periodisme és que perdi la fidelitat als seus principis. Hi ha massa periodisme de trinxera, massa periodisme que només cerca la notícia que s’adapta a la seva concepció de la societat o als interessos d’aquells que financen el mitjà. Tots els casos que afecten el comissari José Manuel Villarejo o les darreres investigacions sobre Jorge Fernández Díaz van per aquest camí: manipulació de la veritat i coordinació amb mitjans per organitzar campanyes contra rivals polítics o econòmics. Diario de Mallorca mai ha cregut en trinxeres en els meus quasi quaranta anys de relació. Errors n’hem comès molts. Més dels desitjables. Però mai des de la consciència de publicar una manipulació amb un objectiu pervers.
S’acabà d’anunciar un relleu a la direcció del diari. Maria Ferrer començà de corresponsal a Calvià, després fou redactora i redactora en cap. Quan anà a treballar al Tribunal Superior de Justícia, li vaig dir que els periodistes que proven una feina amb horari fix, mai no tornen. Ella em va contradir i tingué raó. Inicià una segona etapa al diari que estima i n’assumí la direcció. Marisa Goñi arribà de pràctiques junt amb Pilar Garcés. Eren navarreses quan tots els diaris mallorquins estaven farcits de periodistes formats a la universitat lligada a l’Opus Dei. Costà convèncer al redactor en cap de Societat que les acceptàs perquè tots volíem periodistes propers a la realitat illenca. Les dues es mallorquinitzaren i defensen la nostra realitat social i cultural més que molts nascuts aquí.
Maria i Marisa són periodistes de soca rel, amb principis i amb ganes d’informar, informar i informar. Amb elles DIARIO de MALLORCA s’ha seguit o se seguirà transformant per adaptar-se a una realitat canviant, però mai s’han perdut ni es perdran els principis ètics del periodisme.
