23 de mayo de 2020
23.05.2020
Diario de Mallorca
Tempus est iocundum

Fins als collons de tots nosaltres

Fan fàstic els diputats que s'asseuen al Congrés i ni tan sols saben mostrar respecte pels malalts d'avui, pels morts d'ahir i pels aturats de demà

23.05.2020 | 02:45
Fins als collons de tots nosaltres

La millor sentència mai dita sobre la política espanyola no la pronunciaren Emilio Castelar ni Adolfo Suárez ni Felipe González, per citar només tres bons oradors. La frase que millor defineix com funciona la cosa pública en aquest país és del català Estanislau Figueras, primer president de la breu Primera República Espanyola. La pronuncià l'onze de juny de 1873, el dia que presentà la renúncia davant el Consell de Ministres: "Senyors, seré sincer: estic fins als collons de tots nosaltres". Sol fer gràcia la paraula que fa referència als atributs sexuals, però la veritable càrrega política recau sobre el "tots nosaltres", sobre la responsabilitat compartida en els èxits o, com fou el cas, en els fracassos.

Figueras arribà a la presidència després de l'abdicació d'Amadeu I, el rei que el general Joan Prim imposà després que la revolució de 1868 enviàs Isabel II a l'exili parisenc. Assassinat Prim al carrer del Turc i sense suports al país que l'havia cridat, el regnat del Savoia durà poc més de tres anys.

El dia de la seva abdicació, Amadeu I adreçà una carta als espanyols en la qual, si fa no fa, deia el mateix que el seu successor republicà: "Si fossin estrangers els enemics de la vostra felicitat... seria el primer a lluitar contra ells; però tots els que amb l'espasa, amb la ploma, amb la paraula agreugen i perpetuen els mals de la Nació són espanyols. Tots invoquen el dolç nom de la Pàtria, tots es barallen i es sacsegen pel seu bé".

Tal vegada les paraules siguin distintes, però el diagnòstic d'Amadeu i el de Figueras són idèntics. I es poden aplicar al que passa avui i aquí.

Pablo Iglesias, que fa uns anys qualificava de "xarop democràtic" les protestes davant les cases dels polítics ara les pateix davant ca-seva. Els qui les convoquen, les aplaudeixen o callen són els mateixos que li etziben a la cara les seves paraules del passat. Isabel Díaz Ayuso és una presidenta de comunitat autònoma que, com un Carles Puigdemont més, anima a incomplir la llei als manifestants del barri de Salamanca.

Fan fàstic els pocs diputats que per raons sanitàries s'asseuen als escons del Congrés i ni tan sols saben mostrar respecte pels malalts d'avui, pels morts d'ahir i pels aturats de demà. Tots consideren que els altres són els responsables de la mortalitat. Es llancen els cadàvers els uns contra els altres. La comunitat autònoma de Madrid contra el palau de La Moncloa. Adriana Lastra contra Madrid. Joaquim Torra contra l'Estat. Santiago Abascal contra Pedro Sánchez: "Ha provocat la mort de milers de compatriotes".

Tots sabien com evitar la Covid-19. Però ningú ho va explicar. Per què? Perquè no hi ha cap recepta infal·lible, ni tan sols la hidroxicloroquina que pren Donald Trump. Totes tenen contraindicacions. Unes perjudiquen la salut i les altres l'economia. Hi ha massa morts a Espanya, a Itàlia, als EE UU, al Regne Unit, fins i tot a Suècia, que ara mateix té la taxa més gran de mortalitat per milió d'habitants. Però les defuncions són del coronavirus, no d'Emmanuel Macron, Boris Johnson o Stefan Löfven, el primer ministre socialdemòcrata suec que va fer just el contrari que Sànchez i la resta de països europeus i mantingué obert gairebé tot el país.

El mateix dia que pronuncià la frase per la qual ha passat a la història, Estanislau Figueras s'adreçà cap a la madrilenya estació d'Atocha pujà a un tren i partí cap a França. Amadeu I i la seva esposa Maria Victòria dal Pozzo retornaren a Itàlia per oblidar el malson espanyol. En alguns moments, molts voldrien, voldríem, poder fer com ells.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

¡Síguenos en las redes!