Espanya suma molts més dels 25.000 morts que els reconeguts per les estadístiques oficials. I els que, malauradament, encara vendran. L'economia ha caigut un 5,2% durant el primer trimestre en el conjunt de l'Estat. I només s'han comptat quinze dies de confinament. L'atur puja cap a xifres quasi mai vistes. I la temporada turística ni tan sols ha començat i molts Expedients de Regulació Temporal d'Ocupació maquillen les dades reals.

Davant aquest panorama negre i desencisador, quasi tots els partits polítics espanyols s'han posat a fer feina. Defensen que s'han de signar uns pactes que primer havien de ser de La Moncloa segona edició i després s'han rebatiat de Reconstrucció o de la Carrera de San Jerónimo, per la ubicació de la seu del Congrés dels Diputats.

La bona voluntat per salvar l'Espanya que quasi tots diuen estimar tant, només ha durat fins que cada partit ha celebrat una reunió interna per analitzar les seves aportacions a aquesta gegantina tasca. Els debats interns que a continuació es conten són tan falsos com les dades del coronavirus, però són ben probables.

La reunió dels socialistes comença amb algú assenyat que considera que en una emergència cal ser transparent amb l'oposició, que la comunicació ha de ser constant i que s'han d'acceptar propostes dels altres. Pedro Sánchez li dóna la raó i afirma que com a president sabrà estar a l'altura de les circumstàncies. Però a tots els partits hi ha un Rasputin, algú semblant a Iván Redondo, que veu les coses d'una altra manera. Adverteix que si es dóna visibilitat a l'oposició les poden donar arguments com a força responsable i que les poden donar vots per a eleccions vinents. S'acaben les telefonades informatives als altres partits i recuperen el vell argumentari de sempre: "I tu més".

Pablo Casado participa en la reunió del PP. Creu arribada l'hora d'empènyer junts per salvar Espanya. Llavors arriben sons llunyans dels custodis de les essències populars, per exemple José María Aznar. Als rojos, ni aigua. Millor que el país s'enfonsi perquè després ens cridaran a nosaltres per aixecar l'economia. Encara que l'aixequin més per uns que pels altres. S'acaba la bona voluntat i es posa en marxa la maquinària per deixar clar que fins i tot els errors dels seus governants són culpa d'un Govern abduït pel veneçolà Pablo Iglesias.

Els nacionalistes catalans discrepen entre ells al principi. Meritxell Budó argumenta -és un dir- que els morts són de Madrid i que en una Catalunya independent el virus no gosaria travessar fronteres. Gabriel Rufián comença afirmant que s'arrisca a què li tirin el comandament a distància si en les actuals circumstàncies es posa a parlar d'independència. Però davant la por de perdre el pols amb Junts per Catalunya, acaba amenaçant de rompre relacions amb el Govern.

De Vox s'ha d'admetre la seva coherència: estimen tant Espanya que els espanyols, la seva salut i el seu vot les importen cinc cèntims. Ciudadanos sembla que amb Inés Arrimadas ha recuperat el seu pla original: ser útil per a la governabilitat d'Espanya. Llàstima que probablement és tard.

Tots els partits han reflexionat sobre què és més convenient per a la seva estratègia. Però cap s'ha fet la pregunta ni la reflexió que pertoca en aquests moments. Què podem aportar per salvar als ciutadans de la greu crisi sanitària que patim? Com podem col·laborar per treure aquest país del forat econòmic causat pel malaït coronavirus? No ho fan perquè ni els que es posen la bandera espanyola ni els que s'aferren a qualsevol de les 17 autonomies són autèntics patriotes. Són polítics que posen l'interès del partit per damunt del que necessita el país.