Els dies passen. El cansanci i la frustració es noten. I els dubtes i els interrogants afloren. Volem que els nins i les nines juguin, que òbviament estiguin bé i que aprenguin. I ens descarregam jocs a la tauleta, a l'ordinador, llistats de idees amb manualitats, cançons, activitats, jocs de taula, jocs motors, de precisió, de disfresses, contes€ I llavors no funcionen, ni amb el pare ni amb la mare, ni al matí ni a la tarda. Ens hem plantejat què vol dir jugar? Els pares sabem jugar?
Com diu Fernando Savater, els nins no juguen per matar el temps, sino per augmentar la vida. Jugar no és una obligació, jugar no entén d'horaris, quan jugam el temps no compta. El concepte de temps és un d'aquells conceptes que canvia segons el moment evolutiu de l'individu. Volem que juguin quan volem que juguin. I els obligam a deixar de jugar perquè, clar, hem de sopar€ Sembla una paradoxa.
Avui, la inmediatesa ens possibilita tenir a l'abast tot el que creiem que necessitem. Ens creiem que necessitem fer la cuineta de cartró de colors, en comptes de poder jugar a la cuina que tenim a casa, per exemple. L'era de la comunicació ha possibilitat que dins un món global hi pugui cabre tothom. Però, hi som tots i totes? Si escoltam a cada una de les mares i a cada un dels pares, veurem que no hi som tots ni totes.
La mare d'un nin amb TEA de cinc anys no pot pintar-li la cara com diu al tutorial de maquillatges de fantasia, el pare del petit de tres anys està fart de veure dibuixos interactius amb la tauleta, la mare del bebé de cinc mesos està cansada de fer-li cada dia el massatge sola i d'anar a les classes amb la pilota Bobath per Instagram, el pare de la nina de dos anys no suporta el grup de watsup que cada dia està ple d'activitats i d'horaris per connectar-se amb Zoom, la mare de la nina d'un any es frustra perquè ella no riu quan videotruca als padrins, una mare vol sortir amb el seu fill amb una discapacitat invisible, però ell té por i un pare no entén la feineta de la seva filla de segon de primària. Testimonis reals que ens fan plantejar si tenim en compte l'esgotament dels pares i mares.
Des de la realitat de cada família, és important que els professionals de la infància escoltem i acompanyem als progenitors a posar filtre davant tot aquest bombardeig. És essencial i ho hem de fer amb equip i amb xarxa.
Els més petits de talant mogut i explossiu, que viuen a un pis de pocs metres i un balconet estret, no fan encàrrecs ni a la farmàcia ni al banc, els seus encàrrecs són a l'espai obert, amb la seva bicicleta, els seus pares i una pilota
Jugar implica presència, motivació, creixement i l'obertura a la capacitat d'aprendre. Jugarem al joc del confinament, com qui juga a pirates o a metges?
Jugar, aprendre i estar bé van de la mà. Si començam per aquí, pentura la nostra imaginació possiblitarà arribar a les portes de la societat que ens agradaria pel futur de tots els nostres fills i filles, malgrat tots els virus que puguin venir.
