Deia Goethe que “l’únic pecat és l’estupidesa”. Si al poeta alemany li hagués tocat viure aquests temps d’incertesa, tal vegada descobriria un segon pecat: el dels miserables. En el sentit “d'extraordinàriament gasiu, mesquí”, del Diccionari Alcover-Moll. Mai amb el significat de “digne de compassió per la seva desgràcia”.

Aquesta crisi mundial ens demostra que la humanitat és plena d’herois. Malauradament, també hi trobam miserables capaços de mostrar-se contents amb les desgràcies alienes. No comprenen que aquesta és una malaltia que no entén de fronteres, tribus o senyeres.

Molts d’ells, es mouen a les xarxes socials a més velocitat que el Covid-19 passa d’una mà a l’altra. Alguns són personatges desconeguts. Com una dona que, amb veu d’autoritat, fa circular un missatge descrivint una situació als hospitals madrilenys molt més alarmant del que ja és. I no ho és poc.

Altres virus a les xarxes són perfectament coneguts i ens demostren que ser una brillant economista o eurodiputada, no la immunitza contra la mesquinesa. Clara Ponsatí degué pensar que escriure “de Madrid al cielo” a un tuit era una gràcia per fer una rialla al mateix temps que llançava un dard a alguns polítics. La capacitat de reflexió de Carles Puigdemont no ha begut del seny català perquè el va repiular. Ni era una gràcia ni era una crítica política. Era una mediocritat digna d’un rèptil de la pitjor immundícia moral.

La rectificació fou la de sempre: se l’havia malinterpretat. Si els dirigents i les elits universitàries no saben fer-se entendre, qui ens explicarà el món?

Miserables són els propietaris d’una botiga del carrer dels Oms que en un dia apugen un 50% el preu del paper higiènic, de 2,99 a 4,45 euros. També ho són els que s’apunten a l’anarquia mal entesa, neguen l’autoritat a l’Estat per prendre mesures contra la pandèmia i incompleixen l’aïllament sense justificació. O els governants que des de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, o les comunitats perifèriques, Quim Torra, es boten la treva no declarada mentre duri la guerra contra el microbi i llancen acusacions per treure’n guany polític o per tapar els errors propis.

Afortunadament, hi ha molts més herois que miserables. Des del personal sanitari fins al darrer reposador d’un supermercat. No es poden anomenar tots perquè la llista seria massa llarga.

Es pot ser estúpid i miserable a la vegada. Thomas Midgley (1889-1944) sempre m’havia semblat el més beneit dels inventors que mai no havien trepitjat la superfície de la terra. Ell fou qui ideà incorporar un derivat del plom a la benzina per evitar la tremolor dels cotxes. Durant dècades s’alliberaren a l’atmosfera milions de tones d’aquest metall verinós per a l’home i molt contaminant. Midgley coneixia els efectes perversos, però convocà una roda de premsa en la qual es posà tetraetilplom a les mans per demostrar que era innocu. Ell mateix emmalaltí per culpa del plom, però ho amagà per raons econòmiques i de prestigi. No satisfet amb el mal que ja havia fet, inventà els clorofluorocarbonis, principals causants de l’efecte hivernacle.

En aquesta crisi, també hi ha persones o institucions que són, a la vegada, estúpides i miserables. Que s’equivoquen per incompetència i ens ho amaguen. Ignorants que fan mal amb les seves ocurrències. Personatges que voldran fer negoci amb solucions d’inutilitat evident. Les descobrirem més prest que tard.

El repte immediat de científics de tot el món és trobar una vacuna contra el Covid-19. Tant de bo també es pogués descobrir un remei contra l’estupidesa i la mesquinesa. Però això és somiar truites.