El dia 30 de gener se celebra el Dia Escolar de la No-Violència i la Pau (acrònim DENIP), dia que coincideix amb la mort de Mahatma Gandhi, assassinat per un fanàtic hindú el 30 de gener de 1948. La iniciativa d’aquesta celebració va ser difosa arreu del món pel santanyiner Llorenç Vidal Vidal allà pels volts dels anys seixanta del segle xx. Per tant, gràcies la seva iniciativa i empenta, en multitud de centres escolars de pertot es recorda aquesta efemèride amb la intenció de potenciar millors qualitats entre els nostres joves, perquè prenguin consciència que la no-violència és millor que la violència i la pau millor que la guerra. No deixa de ser curiós com un prohom d’aquesta categoria hagi rebut tan poc impacte en les nostres illes, fins al punt de ser gairebé oblidat pel Govern balear i les institucions educatives, malgrat que li hagin concedit el Premi Ramon Llull. Quan dius als joves que va ser un mallorquí el gran promotor d’aquest dia, queden un xic estranyats -no tan sols ells, també els adults- perquè no acaben de creure’s que fos un d’aquí el qui potencies mundialment un dels dies més senyalats fins ara en el calendari escolar. Per sort, es recorden altres aniversaris, com el del dia 8 de març, Dia Internacional de les Dones, que es va consolidant a poc a poc a molts països, reconegut per l’Organització de les Nacions Unides. Aquest fet de valorar poc o gens el que és nostre, sembla que es converteix en una cosa molt habitual entre nosaltres, a excepció dels esportistes que tenen més repercussió mediàtica. En aquests moments em ve a la ment una altra figura mig oblidada, el filòleg, especialitzat en llengua i cultures sànscrites, el margalidà Joan Mascaró (1897-1987), que va ser un cèlebre orientalista a escala mundial. Va fer la versió del Bhavagad Gita del sànscrit a l’anglès, per citar una de les obres orientals més conegudes a Occident. Traducció -tal com deia ell en la introducció- començada vint anys abans de ser publicada. Els Upanixads, el Dahammapada foren altres traduccions de prestigi.
La vida de Llorenç Vidal Vidal (1936) ha estat dedicada del tot a l’ensenyament. Després d’haver-se doctorat en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona, emprengué la seva tasca educativa a Primària, Secundària i més tard en l’ensenyança universitària. Esdevingué inspector d’Educació en diversos indrets de l’Estat espanyol, entre aquests, a Balears. Els qui el coneixen destaquen la seva labor pedagògica, literària i evidentment pacifista. Els seus llibres són un reflex del suara esmentat. Amb la perspectiva dels anys, el DENIP s’ha anat enfortint a desgrat dels entrebancs, la incomprensió i la indiferència trobada en el camí. Els inicis sempre són difícils. Actualment té una gran projecció internacional on infinitat de centres educatius recorden la importància que té la pau en tots els nivells, des del personal fins al social. Només cal donar un cop d’ull el que ha passat en aquestes darreres setmanes entre els Estats Units i Iran, que per poc ens enfonsen en una escalada de violència sense precedents. I el pitjor de tot, juguen amb la vida dels altres -mentre que no sigui la seva- i després diuen, sense cap mena de pudor i compunció, que són els efectes col·laterals d’una acció concreta. Si recorrem a les armes amb la finalitat de produir canvis en el pla interior i internacional en nom de la pau i de la democràcia, realment això pot ajudar a millorar les coses? No va ocórrer el mateix amb altres pràctiques violentes del passat, com la caça de bruixes, l’esclavatge, les persecucions racials, i que ara resulten difícilment comprensibles. No és una contradicció que es facin operacions policials internacionals de magnituds devastadores en nom de la pau? Aquestes accions, han contribuït a una pau perdurable? De moment, els fets ens demostren que no.
Educar en la pau és una tasca que pertoca a tots, cadascú dins del seu àmbit concret. El model de Gandhi, no obstant les seves contradiccions, ens pot ajudar a entendre una mica més el terme, perquè creia que tots els conflictes podien ser solucionats a través del diàleg, la responsabilitat personal i l’ètica de la solidaritat. La mentida, l’odi, l’agressivitat, la manca de respecte, la indiferència... són coses que violen el principi de la no-violència. Per explicar això va usar una paraula, que palesa la identitat constitutiva d’un poble que lluita contra el domini colonial, “ahimsa”, que dins l’Índia té una llarga tradició religiosa que es remunta a l’època de les ensenyances Upanixads, del jainisme i del budisme. Significa: “No-violència, no ferir, ni de paraula, obra o pensament”. Amb el temps la paraula ha esdevingut, més enllà de les tradicions religioses índies, patrimoni de la humanitat. Emperò, dissortadament, davant un món curull de violència, tal concepte ha estat com bandejat del nostre argot a causa de la “incapacitat” humana per crear un espai que malda per assolir el benestar de tots plegats. Gandhi creia que tots els conflictes podien ser solucionats mitjançant estratègies que no incloguessin l’aniquilació de l’adversari. L’únic camí que coneix per arribar a la veritat i a l’alliberament, és la pràctica de la no-violència. Les exigències d’aquest camí suposen, per tant, l’erradicació de qualsevol forma d’explotació. I una de les pitjors és la d’aprofitar-se de l’altre i reduir-lo a la pobresa. I per assolir això apel·la a la responsabilitat personal, a la transformació de cada individu; és a dir, una ètica de la solidaritat i de la compassió responsable que s’encamini cap a una societat no-violenta.
Sota l’esperit dels drets humans -que insisteix en l’educació, tolerància, solidaritat i concòrdia-, la no-violència i la pau són paraules que haurien de convertir-se en instruments d’entesa entre persones de diversa formació, ètnia i cultura. És això el que va pretendre Llorenç Vidal Vidal mitjançant la creació d’aquest Dia de la Pau i la No-Violència.
