04 de enero de 2019
04.01.2019
Tribuna

Per combatre el fantasma de la precarietat

03.01.2019 | 20:09
Per combatre el fantasma de la precarietat

Manllev en part el títol d'aquestes línies a la Fundació Josep Irla i a Coppieters Foundation que, fa uns dies, van organitzar a Barcelona una jornada de debat titulada "El fantasma de la precarietat". Es tractava d'identificar les causes i els efectes d'aquest fantasma que ronda per Europa i bona part del planeta. En el moment d'escriure aquest article no conec les conclusions de la jornada, però avanç que consider un gran encert la realització de trobades d'aquesta naturalesa, i el meu neguit personal per l'absència a casa nostra de debats d'aquesta transcendència per al model de societat al que aspirem.

Val a dir que els fantasmes que ronden per Europa són, més o menys, recurrents: fa 170 anys va ser el fantasma del comunisme, anunciat en el Manifest Comunista; en els anys 30 del segle passat va ser el feixisme, i les seves tràgiques conseqüències; acabem de commemorar el 50 aniversari de les revolucions de 1968 (el maig francès, la Primavera de Praga, o les revoltes a Berlín, per a referir-nos exclusivament a les europees). A la dècada dels 80-90 del segle XX el fantasma que rondava per Europa es deia cohesió social, exemplificada en el Llibre Blanc del president de la Comissió Europea, Jacques Delors; en esclatar en 2008 la crisi-estafa (altrament anomenada Gran Recessió) el fantasma va prendre forma de polítiques d'austeritat (altrament anomenades programes de càstig social).


L'actual fantasma de la precarietat laboral i vital corre el risc de passar a un segon pla en el debat polític i social d'ara mateix. De moment, l'impacte de la precarietat en la societat és d'un sofriment silenciós, d'un patiment per carències materials més o menys severes que es viuen en l'anonimat personal i familiar, d'una frustració difusa per haver transitat intergeneracionalment d'uns ascensors socials ascendents a uns descendents. A hores d'ara, la combinació de situació d'empleat/da i de risc de pobresa i/o exclusió social ha deixat de ser una paradoxa, i és cada pic més generalitzada, és a dir, els treballadors, i, sobretot, les treballadores pobres han deixat de ser, a casa nostra, una "categoria social" estranya.

Amb tot plegat, sembla pertinent interrogar-se per l'absència de conflictivitat social suficient per convertir aquest assumpte en la principal confrontació democràtica. Una hipòtesi, tal com demostren la majoria dels estudis sociològics sobre el fenomen de la precarietat, és que la incertesa laboral i personal genera una mena de dependència, de servitud i, sobretot, de por que impossibilita tenir un projecte vital; i sense projecte vital no hi ha projecte de reivindicació, i, molt manco, de mobilització col·lectiva. Per tant, si es vol incentivar la mobilització social democràtica, cal combatre les desigualtats estructurals per tal de garantir la sobirania de les persones amb l'objectiu que totes -no només les elits- puguin viure vides volgudes, i que valguin la pena ser viscudes sense pors. La garantia de llibertat material fa imprescindible repensar la situació social i laboral.


A parer meu cal repensar i problematitzar, molts aspectes. Per raons d'espai n'esbossaré només quatre: 1. La inestabilitat laboral és estructural, cal doncs prendre en consideració que no és una avaria del sistema, solucionable amb alguns retocs legals. La inestabilitat laboral és part inseparable del model econòmic construït sobre les desigualtats que ha provocat que, en bona part, el "Dret del Treball" s'hagi substituït per un anomenat "Dret de l'Ocupació" que, responsabilitzant als treballadors i treballadores de la situació de precarietat o d'atur, és, veritablement, un dret al servei de la competitivitat, el benefici empresarial, i els baixos salaris reals. 2. Sobre l'ocupació dels i les joves no ens podem limitar a considerar les carències educatives i/o formatives, car cada pic està més contrastat que a la condició NEET ( Not in Education, Employment, or Training) o Ni-Ni, hi ha problemes associats a males experiències laborals primerenques, conseqüència d'una precarietat severa. 3. En un context de model econòmic d'expropiació del bé comú, les polítiques sectorials institucionals són fonamentals per combatre la precarietat. En aquest sentit, és molt penós que, a tall d'exemple, la regulació turística de les Illes Balears no s'ocupi ni preocupi de la precarietat laboral, o que en els estatuts del recentment creat Institut d'Indústries Culturals no es faci cap esment al necessari combat contra la turboprecarietat en el món dels creadors i altres professionals de la cultura. 4. Cal tornar al debat sobre flexiseguretat, però cal anar més enllà del que hi ha als països nòrdics. La flexiseguretat de debò va associada a la Renda Bàsica, és a dir, a una assignació monetària universal, incondicional, individual, suficient i complementaria a les prestacions monetàries actuals (pensions, prestacions de desocupació), i compatible amb prestacions no monetàries de l'Estat del Benestar (Educació, Sanitat, Dependència).

Tanmateix, el punt més important és el fet que el combat contra el fantasma de la precarietat laboral i vital és part essencial del combat contra l'altre fantasma que ronda per Europa, i bona part del planeta: l'autoritarisme i el neofeixisme. Rob Riemen, a "Per combatre aquesta època. Dues consideracions urgents sobre el feixisme" -un dels llibres de 2018 que més m'han ajudat a pensar i a entendre el que passa-, ras i curt ens interpel·la: Acceptarem el retorn de la barbàrie o lluitarem pel renaixement de la noblesa d'esperit? L'any 2019 és un bon moment per començar a construir la resposta.

* Analista sociolaboral

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

¡Síguenos en las redes!