Ja fa una partida de dies que vaig llegir que, a Artà, havien trobat una manera d'esquivar la brutor de les oronelles sense perjudicar-les ni impedir-los fer els nius. A mi em va sorprendre que les oronelles produïssin cap casta de brutor. Un temps, en el meu poble, n'hi havia moltes més que no ara, i del carrer en vèiem els nius. Els fan de fang a les volades dels edificis, amb preferència els alts.
Les oronelles són uns animalets amb moltes qualitats. Estèticament, tenen valors clars: tenen la panxa i la pitera blanques i la resta del cos d'una negror intensa. Sempre estan a l'aire, bé volant, bé posades a qualque punt on se puguin aferrar, com ara els fils d'electricitat. No en veureu en terra perquè tenen els peus atrofiats. Si per desgràcia n'hi cau qualcuna, no se'n sap aixecar (si vos n'hi trobàveu mai cap en aquestes circumstàncies, basta que l'alceu un poc a l'aire i ja sabrà prendre el vol. Li salvareu la vida). Tenen un volar rapidíssim amb canvis sobtats de direcció. Ho exigeix el seu sistema de caça d'insectes.
Les oronelles se n'alimenten i per això són molt beneficioses per als humans i les humanes. Hauríem de fer tots els possibles per protegir-les. Són ocells migratoris: a darreries de setembre, després de reunir-se en estols, se traslladen a països més càlids, fugint del fred de l'hivern que s'acosta, i tornen a punt de començar el març. Quan la festa de Sant Macià era el 24 de febrer, tenia sentit la dita "per Sant Macià, l'oronella ve i el tord se'n va" (ara crec que se celebra dia 14 de maig, quan fa estona que les oronelles són arribades).
L'oronella, en general, era ben vista per la població. Se creia que, a les cases on fan niu oronelles, no hi peguen llamps i se considerava pecat que los ho espenyassin. Per part meva, crec que si no és un pecat per la moral, ho és per l'ecologia.
Però allò que m'interessava més dir avui és que, així com a Artà han trobat manera d'evitar la brutor que causin les oronelles, a Ciutat haurien de trobar un mètode dràstic de defensar-se de la que produeixen els coloms i les colomes. Record que, a principis dels anys setanta, no n'hi havia més que uns poquets exemplars concentrats entorn de l'estàtua del rei En Jaume, a la plaça d'Espanya (o "de l'Estat espanyol", com hauríem de dir seguint el corrent actual). Eren tots i totes ben blancs. No passaven de dues dotzenes i no creaven, que jo ho recordi, problemes de netedat. Potser l'estàtua se'n ressentia una mica, però la resta de la població, no.
Aquells coloms i colomes, però, se mesclaren amb altres que vengueren no sé d'on, que ja no eren blancs ni blanques, i s'escamparen pels carrers de la ciutat, sobretot pel centre. I aquella invasió, que va en augment, sí que és nociva. Ja reparareu els redols de brutícia, que hi ha en terra, a l'endret d'on fan els nius: formen unes clapes de devers mig metre o més de diàmetre. La plaça Major n'és especialment perseguida, però n'hi ha pertot. La plaça d'Espanya, que té uns arbres que la fan acollidora, actualment és una de les més brutes de la ciutat. Hi ha porqueria no sols en terra, sinó damunt els bancs de seure-hi. Afegiu-hi les restes de menjar, pots de begudes, plàstics, etc. que hi deixen els qui hi van a berenar.
Els coloms i les colomes són una pesta per a les zones urbanes on s'han instal·lat. La colomassa és dels excrements més corrosius. Com a fems, és molt rica, però cal usar-la amb precaució: una tia meva en va donar a una hortènsia, i de resultes se'n va morir; l'hortènsia, ella no.
Diuen que Barcelona, ciutat especialment perseguida per aquesta espècie tan incívica, ha decidit limitar-la administrant-li anticonceptius. No sé si és el mètode més eficaç. També hi ha un sistema elèctric que l'allunya, però només protegeix l'edifici que el té instal·lat. Algunes esglésies l'han adoptat.
P.S.: Podeu complementar la lectura d'aquest article amb la d'un dels contes més perfectes de la literatura universal: el titulat El príncep feliç, d'Oscar Wilde. Té per protagonistes una estàtua urbana i una oronella.
*Filòleg
