Les anàlisis estructurals dels fets acostumen a servir per explicar per què ens passa allò que ens passa. Val a dir que si cada cosa, cada circumstància, cada esdeveniment, és un element que fa part d´una estructura, qualsevol alteració d´una de les peces de l´entramat afectarà tot el conjunt. Així, doncs, l´estructura en bloc i no tan sols les peces més properes d´aquella que es mou rebrà les conseqüències d´un eventual moviment. Al cap i a la fi, l´estructura és una totalitat i, a més a més, una totalitat de comportament previsible. De manera consemblant, les accions humanes obeeixen a unes causes i produeixen unes conseqüències, siguin factibles d´identificar o no ho siguin. I ni les causes ni les conseqüències vénen del no res i s´esvaeixen en el no res. Ben al contrari, vénen d´algun lloc i van a algun lloc. Per això, per poc transcendents que ens semblin els nostres actes, hauran estat condicionats i afavorits per altres actes i, al seu torn, en condicionaran i n´afavoriran.
Si aquesta mirada la projectéssim sobre la vida pública, la panoràmica actual potser se´ns eixamplaria. Els casos de corrupció vinculats a l´exercici de responsabilitats polítiques s´entendrien molt millor. S´ha dit „no massa vegades, però s´ha dit„ que la corrupció dels dos grans partits espanyols és estructural. Això significa que quan qualsevol responsable orgànic d´un partit „ara no cal posar-hi noms„ amuntega diners i més diners durant dècades, no és només ell que roba, sinó que també i sobretot roba el partit que l´aixopluga. Bàsicament, perquè és del tot insubstancial defensar que es pot robar de manera sistemàtica sense la col·laboració activa del grup al qual el lladre pertany. Però el caràcter estructural del lladronici encara vol dir quelcom de més transcendent. Significa que robar és inherent al sistema. Significa que, quan el poder polític que sigui assigna a una empresa l´execució d´una obra pública, aquesta empresa ja descompta que ha de pagar el favor en forma de comissions. Adjudicar-se una obra no és de franc, i aquest és un valor sobreentès que no es posa ni per un segon en qüestió. Perquè, altrament, el preu que pagaria l´empresa rebel seria l´ostracisme sense data final (i ja se sap que al món exterior fa molt de fred).
La interrelació de les diferents etapes a través de les quals discorre la corrupció demostra justament que la lògica del sistema és del tot perversa. Unes lleis de contractes més aviat inintel·ligibles, fetes expressament perquè no les entengui ningú i perquè qualsevol tipus d´interpretació sigui possible, és una de les eines més eficient per afavorir la disbauxa perpètua en l´ús dels fons públics. Però n´hi ha més. Esmentem, per exemple, que els pressupostos són una grotesca caricatura que mai no reflecteixen ni per aproximació el cost final de les obres. I esmentem encara que els processos de contractació „sobretot de les obres de volum notable„ són una extrema fal·làcia, esdevinguts una mena de formalitat buida per fer-nos creure que tot es fa com toca. Així ho demostra, sense anar més lluny i entre altres indicadors, que el temps que transcorre entre la convocatòria del concurs i el termini atorgat per presentar els projectes, sempre complexos, i la documentació, sempre abundosa, sigui tan escàs. Val a dir que seria materialment impossible preparar-ho tot si l´empresa que serà designada no sabés des de molt abans que el concurs s´havia de convocar i que es convocaria amb aquells requeriments concrets. Per tant, la corrupció no és tan sols una qüestió estructural dels dos partits polítics d´àmbit espanyol que s´alternen en la gestió dels fons públics. També ho és, com és obvi, del sistema econòmic personalitzat en els grans emporis empresarials i financers (en un fals segon pla).
La convivència „i la connivència„ entre el poder polític i el poder econòmic frega, doncs, la perfecció. Es tracta d´una simbiosi harmònica com poques perquè els interessos conflueixen en el mateix lloc precís: el lucre il·legal que es cobrarà sobre les espatlles dels contribuents. No debades, quan els dos partits institucionals parlen de posar fre a la corrupció amb mesures eficients i etcètera, ells mateixos són els primers que no s´ho creuen perquè no s´ho podem creure. I això en tant que els va la supervivència, atès que la corrupció és l´aliment insubstituïble de l´estructura. Per això al sistema „que inclou els dos partits espanyols majoritaris i les grans empreses„ li fa tanta por l´accés al poder de forces polítiques que no controlen i a les quals els és fàcil desqualificar de mil maneres, però sobretot amb l´estereotip a l´ús: idealistes sense preparació que generarien l´empobriment de la ciutadania (i, per poc que s´hi posessin, l´apocalipsi). Millor serà, pensen i diuen, deixar-ho com està. Si més no, com està ara la màquina rutlla.
Sigui com vulgui, emperò, convindria no caure en el derrotisme i creure i defensar que la corrupció té remei. Una altra cosa és que el remei no el puguin/vulguin aplicar els beneficiats per l´estat de coses actuals, però el remei existeix. I una primera mesura „aquesta sí plenament eficient i democràtica„ seria que, abans d´emprendre una obra pública rellevant, els ciutadans decidissin en referèndum si la consideren necessària o prescindible. Tothom sap, per parlar d´exemples propers, que no feia cap falta ni una construir l´hospital de Son Espases i que amb una bona i continuada reforma de Son Dureta s´haurien cobert sobradament les necessitats sanitàries de la població. Tothom sap que és difícil trobar una infraestructura més clamorosament inútil i més tudada que el metro a la UIB. Tothom sap que el palau de congressos és i serà una ruïna. I tothom veia que el velòdrom estaria tancat la major part de l´any. Aquestes obres, doncs, i moltes d´altres que no tenim espai per esmentar, s´han executat i les haurem de pagar amb la plena consciència que o són sobreres o no serveixen absolutament per a res. I, per suposat, les pagarem sense que hi hagi hagut cap definició prèvia democràtica sobre la seva necessitat eventual. Que els responsables de l´orgia crematística acabin a la presó „numèricament, n´hi acaben pocs i, subjectivament, molt pocs dels significats„, és una resposta justa que s´ha d´exigir, però no és cap solució. Primerament, perquè els diners robats mai de la vida no es recuperen, i segonament, perquè, com l´experiència històrica demostra, la repressió no evita que els mateixos comportaments es repeteixin una vegada i una altra.
