Ara que les coses no vénen ben dades ningú no podrà dir que no hi havia qui (no és difícil suposar que la gent amb un mica d´eima i de sentit comú no veia venir també el temporal d´enfora, gent que no es va deixar embetumar per les crides al dolce far niente) anava avisant –seria bo regirar hemeroteques, fitxers, arxius, fins i tot papers a la xarxa, si volem ser moderns, tot i que, ara, tenint tantes eines a l´abast per preservar-la, la memòria la tenim de formiga– que no s´anava per bon camí, que els temps ubèrrims que vivíem eren un miratge que rebentaria en un tres i no-res. I així ha estat. Dit sigui de passada, per a molts (ens referim, és clar, a la gent que van de legals) la crisi és permanent, les privacions són el pa de cadia, arribar a final de mes els ha estat sempre una odissea desesperada. El daltabaix actual és per a ells una vella, coneguda, olor, que en res no modificarà les rutines vitals.
La crisi ha colpejat, sobretot, les classes mitges, aquestes que, a parer del mediàtic economista Niño Becerra, desapareixeran de la faç de la terra. La classe que, al cap i a la fi, paga el pollastre; la que és massacrada a imposts (mentre que a les grans fortunes i capitals els toleren tota casta de coqueteigs amb la tributació; a tall d´exemple, les escandaloses SICAV; una altra mostra de l´acoquinament vergonyant de l´esquerra envers qui de veres talla el bacallà; s´atreveixen, sí, amb els sous dels funcionaris, amb els retalls a l´ensenyament i a la sanitat públics (dos dels àmbits en què l´esquerra s´ha omplert la boca de dir que els defensava a casa i espasa, enfront de la dreta voraç i privatitzadora; que deixi, l´esquerra, d´una vegada, d´aixecar-nos la camisa de forma tan mesquina), la que s´encarraga de mantenir el minso estat del benestar, la formada per tants milers de ciutadans que, en els anys passats de bogeria, no podia presumir ni de segones residències, ni de iots nous de trinca, ni de viatges glamurosos, ni de comprar habitatges per tot d´una vendre´ls per al triple del que els havia costat, ni de comptes corrents inflats a còpia de suculents ingressos en negre. Tot i que dels efectes col·laterals ningú no se n´escaparà.
Aquest diari ens referia, en l´edició de diumenge passat, els estralls que la crisi té sobre tres "vicis", és el nom que es fa servir, socials força extesos; el tabac, el joc i el sexe, un dels negocis, des que el món és món, més pròspers que hi ha. En altres papers es poden trescar altres situacions que ens revelen que la dinàmina dels temps ha tornat a canviar (i ben segur que trobaran qui en canti i en capti el sentit, a la manera de Dylan els seus). Així, molts pares i padrins, en comptes de gaudir de la merescuda jubilació, han hagut de tornar a acollir a casa fills que han quedat a l´atur, i potser gràcies a ells tenen un plat calent a taula i poden satisfer comptes pendents. La crisi ha fet que es replantegi tenir fills, casar-se i separar-se segons llei. La gent han reduït fins i tot el consum de carn, peix i verdures.
De tot plegat, qualque lliçó se n´ha extreure; per ventura no van del tot errats els qui sostenen que aquesta crisi tendrà qualque escletxa positiva. Mestre Coromines ens recorda que l´etimologia de la paraula crisi té a veure amb la idea de prendre decisions, i decisions importants. Molts ja l´han presa; s´han posat a estudiar de valent. Per a la resta, la millor decisió seria potser no fer mai més el passerell.
