La signatura a Lisboa ahir dijous dia 13 de desembre del Tractat de Reforma pels vint-i-set Caps d´Estat i de Govern de la Unió Europea pretén posar fi a la crisi política oberta amb motiu de la no entrada en vigor del Tractat constitucional com a conseqüència dels referèndums negatius de França i Holanda. Els resultats d´aquestes dues consultes populars i la negativa d´una sèrie de països a continuar amb el procés de ratificació varen suposar de facto la mort d´un text que, en conjunt, introduïa millores significatives en el funcionament de la Unió. Aprofitant la crisi oberta i malgrat la ratificació del Tractat per quasi bé la meitat dels Estats membres, determinats països (encapçalats pel Regne Unit) varen criticar el tractat assenyalant que era un text complex, llarg i difícil d´entendre pel ciutadà i massa ambiciós que establia les bases per a la creació d´una unió federal. Així doncs, ben aviat es va rompre el consens assolit quan, dos anys abans, es va adoptar el Tractat constitucional.
La redacció d´un nou tractat menys ambiciós i lleuger que el Tractat constitucional es va configurar com a la solució més adient per fer front a la crisi que patia la Unió. L´actual presidència portuguesa de torn de la Unió, aprofitant la iniciativa i els treballs de l´anterior presidència alemanya, es va plantejar com a objectiu clau la redacció d´un nou tractat que posàs fi a l´etapa de pessimisme i de manca d´impuls que vivia la Unió com a conseqüència de la crisi constitucional. La tasca no era fàcil, doncs s´havia de redactar un nou tractat que conciliàs els distints interessos existents al si de la Unió amb la necessitat de fer un pas endavant en el procés d´integració europea.
A la cimera informal de Caps d´Estat i de Govern celebrada a Lisboa els dies 18 i 19 d´octubre es va aconseguir finalment un acord sobre el nou Tractat que ara s´ha signat a la capital portuguesa. El Tractat de Reforma (anomenat també "Tractat de Lisboa") substitueix l´antic Tractat constitucional i reforma els dos únics tractats que conservarà la Unió: el Tractat de la Unió Europea (que manté el seu nom) i el Tractat de Funcionament de la Unió Europea (que substitueix al vigent Tractat de la Comunitat Europea). En el nou tractat desapareix tota referència al caràcter constitucional del text (si bé el Tribunal de Justícia de la Unió ha assenyalat que els tractats es configuren com a la constitució material comunitària) i es mantenen una gran majoria dels avanços recollits al Tractat constitucional. Així, entre els avanços més destacables del Tractat de Lisboa cal assenyalar que es manté, amb excepcions per al Regne Unit i Polònia, la vigència de la Carta de Drets i Llibertats Fonamentals de la Unió; s´atorga un paper més rellevant al Parlament europeu i als Parlaments nacionals en el procés legislatiu comunitari; s´incorporen els Parlaments nacionals en el control del principi de subsidiarietat; es recull la iniciativa legislativa popular per a un milió de ciutadans; es creen mecanismes per tal de que la Unió sigui més eficaç amb el pas d´un número considerable de matèries de la unanimitat a la majoria qualificada; s´amplia el procediment de codecisió a nous àmbits com la justícia i els afers d´interior; es manté el sistema de doble majoria previst al Tractat constitucional (55% dels Estats membres que representin com a mínim el 65% de la població de la Unió); es redueix el nombre de membres de la Comissió Europea i s´atorga una major rellevància a les regions, incloses les insulars com les Illes Balears.
El nou Tractat de Lisboa també pretén potenciar la presència de la Unió a l´exterior amb nous instruments com la creació de l´Alt Representant de la Unió per a Afers Exteriors i Política de Seguretat que assumirà les funcions de l´actual Alt Representant de la PESC i del comissari de Relacions exteriors (el Tractat constitucional preveia la figura d´un ministre d´Afers Exteriors de la Unió); es crea un servei diplomàtic europeu i es reconeix clarament personalitat jurídica a la Unió. Així mateix, es recull la clàusula de solidaritat que s´activa en cas de que un Estat membre pateixi un atac terrorista o una catàstrofe natural o humana. Així doncs, el Tractat de Lisboa aporta a la Unió més democràcia, més eficàcia, més presència al món i més solidaritat.
Ara bé, el nou Tractat també presenta aspectes que suposen un retrocés en relació al Tractat constitucional que, en certa manera, posen de manifest una rebaixa de plantejaments. Al marge de la ja esmentada eliminació de qualsevol referència a la naturalesa constitucional del tractat, s´ha suprimit la idea de que la Unió Europea és una unió de ciutadans i Estats i es parla només dels Estats; es manté el sistema de tractats superposats i no d´un text únic que pretenia el Tractat constitucional, el que suposa mantenir un complexitat considerable. Així mateix, es mantenen les actuals denominacions dels instruments jurídics (reglament, directiva i decisió) i s´abandonen el termes de llei o llei-marc previstos al Tractat constitucional, el quals, per a determinats Estats, tenien una forta reminiscència estatal.
Per evitar ensurts, els Caps d´Estat i de Govern s´han compromès a una ratificació ràpida per via parlamentària del nou Tractat (només Irlanda té l´obligació constitucional de celebrar un referèndum) que permeti la seva entrada en vigor abans de les eleccions al Parlament europeu del mes de juny de 2009.
En definitiva, el Tractat de Lisboa, malgrat esser menys ambiciós, però potser més realista que el Tractat constitucional, suposa un pas endavant en el procés europeu d´integració que beneficia tant a la Unió, als Estats i a les seves regions com les Illes Balears i als ciutadans.
Joan David Janer Torrens és professor de Dret Internacional Públic i titular de la Càtedra Jean Monnet de Dret de la Unió Europea, Universitat de les Illes Balears.
