Operació: cremar la Comissió de Medi Ambient

La cacera de bruixes contra la Comissió de Medi Ambient de les Illes Balears és una batalla política (en el pitjor sentit de la paraula -que és l’habitual-) i als polítics la deix. Fa un any que en vaig deixar la direcció i som al·lèrgic al títol d’ex-res, els deman disculpes per fer una excepció, i creguin que me fa molta vessa, però l’abús de les fake provoca confusió i no puc sofrir el linxament de titulats superiors de l’administració pública, no només per part de contraris tradicionals, com els promotors urbanístics i el sector nàutic, sinó del propi Govern, i de la FELIB, que n’és membre de la CMAIB.

Diu la FELIB que la cmaib imposa als ajuntaments tanta burocràcia que frena projectes municipals. Ja me diran quina burocràcia imposa la CMAIB. S’ha de referir per força a l’avaluació ambiental, idò han de sabre que són procediments tan detalladament regulats en normativa estatal (derivada de l’europea) que la cmaib gairebé no hi té cap marge, i el poc que té l’ha aprofitat per simplificar. I és que la cmaib és una simple unitat administrativa. La UE exigeix que tengui certa independència, però té una direcció política, clar (avui la Sra. Andrade, a qui m’estranya que tractin de buròcrata), en darrer terme, la Sra. Prohens.

En la campanya dels pagesos contra la burocràcia europea, el nostre Govern s’hi apunta, el de l’Estat, també, fins i tot pareix que ningú sap que Ms. Von der Leyen és del PP (europeu). En canvi, en la de l’avaluació ambiental, s’afuen contra «els tècnics». Contra els experts, contra els qui apliquen la ciència ambiental. Contra el rol bàsic de la funció pública en un Estat de Dret. Hi ha uns mínims de respecte a la professionalitat de l’empleat públic que són obligats per a ens com la FELIB. I més encara per al Govern: el general que atribueix les culpes als seus quadres, se deshonra a si mateix. I fa el ridícul. L’entrenador pot fer tants de canvis com trobi, i parlar obertament al vestidor, però li toca assumir la responsabilitat dels resultats de l’equip. És l’abecé, no ja d’un directiu, d’anar per mig.

La Felib lamenta que justament aquests tècnics (que tenen una rotació considerable, i no s’entén com haurien desenvolupat un peculiar esprit du corps), les troben moltes deficiències. No posen exemples. Tota la polèmica és magra en concrecions. No som tècnic ambiental, però sí sé que, quan hi ha un problema (a vegades són grossos), llavor t’encolomen allò de: «la cmaib (l’administració responsable, la que sigui) no en va dir res». Les sona?

Del que no hi ha dubte és que la cmaib ha millorat molt en els terminis de resolució els darrers anys. I en transparència. Se pot avançar? Sense perdre garanties, dic, clar. Fiat! Però atacar l’òrgan és, més enllà d’una injustícia, un doi. La CMAIB la creà un govern PP-UM (2006) i substituí la Comissió Balear de Medi Ambient (1985), també d’un govern PP. Eliminar-la és la panacea? De veres creuen que la solució de les llicències d’obra, per exemple, passa per cremar els departaments urbanístics municipals (per recórrer a la gràfica imatge del Sant Ofici que han fet servir els promotors)? Creuen que passar els tècnics a una altra unitat, o canviar-li el nom, canviarà el sentit dels seus informes? O, alerta, això és distint, és que eliminaran les normes de protecció ambiental? O ataquen els funcionaris de carrera per justificar la privatització?

Seria bona aquesta: orquestar una teoria conspiranoica sobre la «politització» dels tècnics superiors de l’administració, a fi de justificar que, per garantir la independència i l’interès general, la solució fossen... els despatxos privats. Pagats pels promotors.

O potser només se refereixen a què deixi de ser un òrgan col·legiat. I excloure’n la Felib. I els Consells. I el GOB. En realitat, la intervenció col·legiada ja la reduírem a les decisions més rellevants, així que l’estalvi en temps seria mínim i suposaria deixar en mans d’un sol tècnic-ponent i d’un sol polític l’aprovació dels informes. Curiosa recepta contra la politització. Per cert, la posició institucional que adopta la FELIB a la cmaib és que informi d’acord amb la posició política (sic) de l’ajuntament, confonent sovint el marge de qui pot canviar les normes, amb el de qui només les aplica.

Però en aquestes alçades el lector ja se n’ha temut que lo de la una unitat administrativa apestada és una maniobra de distracció, l’objectiu és demostrar que la protecció del medi ambient fa nosa. L’avaluació de plans i projectes serveix per fer una valoració prèvia dels seus impactes negatius i establir mesures de prevenció, correcció o compensació. Cal, per tant, un estudi ambiental (un dels problemes habituals són les mancances d’aquest estudi), que és informat pels diversos departaments tècnics afectats, i exposat al públic, per la qual cosa, és cert que és complex i llarg. Però, i ho sap bé la FELIB, quan la instal·lació la fan devers ca teva, sempre hi ha qui troba el procés insuficient, perquè sol esser irreversible.

Els plans i projectes sotmesos a avaluació no els decideix la CMAIB, sinó la llei. Se’m faria llarg d’explicar com lluitàrem contra l’Estat (sobretot amb el govern Rajoy, fins al TC), per excloure les modificacions menors de planejament municipal, i d’altres. Finalment, aconseguírem que els ajuntaments puguin autojustificar que la modificació no té impactes negatius. Tanmateix, molts en segueixen enviant a la cmaib, tot i que se’ls insisteix que no és necessari.

Cosa distinta, i pareix que en això la FELIB coincideix amb els promotors, és pretendre nous desenvolupaments urbanístics sense garantir d’on obtindran els recursos (aigua, depuració, energia)... Com s’havia fet sempre, vaja. D’aquest retret, me declar culpable, i agraesc el rigor, el sentit comú, dels tècnics. És ben cert que hi ha urbanitzacions que no han passat el filtre. Però fa 50 anys que la llei ho exigeix, i n’havíem estat molt «tolerants», amb els resultats coneguts, i que són denunciats fins i tot pels mateixos sectors que ara actuen de lobby antiavaluació (pensin en l’abocament d’aigües depurades).

També me declar culpable d’haver introduit la idea de «capacitat de càrrega» en espais saturats, o de les mesures paisatgístiques i compensacions agràries als parcs solars, etc. Si precisen els retrets, podrem precisar la resposta. En general, som culpable de defensar l’avaluació ambiental (el medi ambient, vaja) i els processos participatius. Però també me declar militant empedreït contra tota burocràcia eixorca, i consider que l’europea (i l’estatal) és excessiva. Tanmateix, saben perquè? Perquè estan escalivats de les dreceres. Sobretot del sud. Escalivats de com s’ha aplicat la normativa ambiental i el desenvolupament urbanístic al litoral. I què els he de dir de les subvencions? Els ho vagin a explicar que han de rebaixar l’exigència quan fins i tot se’ls engana amb el material sanitari en temps de pandèmia.