A darrera hora d’aquest passat dimecres moria a l’Hospital de Son Espases el doctor Carles Campillo Artero, als 61 anys, víctima d’un càncer agressiu i cruel de ràpida evolució. Barceloní, metge, epidemiòleg, especialista en salut pública, s’havia format a la John Hopkins University i posteriorment va romandre a Washington fins a nou anys com a expert de la Organització Panamericana de Salut el que el va vincular de manera estreta als grans referents dels sistemes de salut iberoamericans i en particular a reconeguts professionals de Cuba, de Xile, de Mèxic, gairebé de tots els països de la Regió, amb els que hibridava el treball científic amb l’amistat. Una manera de fer i d’entendre la vida, feina i amistat, que va mantenir quan es va incorporar, ja a Mallorca, l’any 1997, a l’equip de la Gerència d’Atenció Primària, com a tècnic de salut.

Es per això que en la semblança de Carles Campillo és indissociable el Campillo amic del professor o l’expert Campillo. Un Campillo que es guanyava la mateixa confiança del cambrer que del catedràtic i que, sense necessitat de xarxes socials, es convertia en el centre d’una constel·lació diversa i internacional, en un hub, que ens vinculava a tots els seus satèl·lits amics, encara que no ens coneguéssim i que ens facilitava una mena de credencial segura, amic den Campillo, per si un dia coincidíem o necessitàvem els uns dels altres. Conreava l’amistat com pocs, juntament amb na Mariasun, la seva companya, i trobava el punt d’unió amb facilitat, fos gastronòmic - ell mateix era un apreciable cuiner i gourmet -, fos futbolístic - la passió pel Barça per damunt de tot - o fos simplement la digressió escèptica sobre les decepcions que l’entorn ens procurava: «la puta condició humana» una frase amb la que concloíem moltes de les converses. Un Campillo conversador, llegit i humanista de recomanacions literàries sempre encertades (Baricco, Erri de Lucca, Aurelio Mendez...varen ser gràcies a ell descobriments prematurs per a mi). Admirador i lector d’Eugeni Xammar i de Josep Pla, ens compartia l’any passat les fotografies de la seva ruta planiana amb el seu gran amic l’ambaixador Josep Mª Rodriguez Coso, una peregrinació que els va portar també a visitar la tomba de Machado i sentir de nou el desencís pel seu estat d’abandó i que ben segur va rememorar els darrers dies de Walter Benjamin, un dels seus referents.

La seva tasca professional no s’ha cenyit només als lligams formals amb l’Hospital de Son Dureta, on va ser sots director de sistemes d’informació, amb Son Espases després, o amb el Servei de Salut de les Illes Balears, on fins el darrer dia va coordinar les estratègies de seguretat del pacient. Com a gran expert en l’avaluació de serveis clínics i polítiques de salut era un fix a les travesses en publicacions de prestigi - molt en particular les impulsades pel Centre de Recerca en Economia i Salut de la Universitat Pompeu Fabra -; en els encontres de les grans societats del sector: l’Associació d’Economia de la Salut - de la que va ser membre de la seva direcció i director del seu butlletí -; la Sociedad Española de Salud Pública, la Fundació Signo, la Fundación Gaspar Casal, entre altres, per descomptat les locals; i com a conferenciant i professor d’incomptables màsters i cursos de post grau. Però de nou era en la distància curta, lluny del protagonisme, en la resposta a qualsevol sol·licitud d’ajuda - per a revisar un article, per dirigir una tesi doctoral, per orientar un estudi o projecte - en la que es motivava ràpidament, en la que no escatimava temps ni esforç, i en la que convertia al peticionari en un nou membre del seu univers d’amics.

Metòdic, crític i exigent. Comunicatiu, obert, però gens gregari. Expressava la seva opinió, sempre independent, de forma discreta i clara i escollia el treball individual com a forma d’adaptació, fugint del treball grupal quan el considerava poc productiu o discrepava amb un diplomàtic allunyament. I és per això, com passa amb altres casos singulars de gran vàlua, i és un dels mals d’aquesta terra, que el seu reconeixement i la valoració del seu gran nivell professional, arriba abans com un eco des de fora que de la consciència de que tenim entre nosaltres a persones d’altura excepcional, perquè fan poc renou, surten poc a les fotos i reflecteixen el seu mèrit en els treballs que ens deixen i en les seves lliçons humanes i professionals.

Dins el nostre sistema sanitari és molt visible la tasca assistencial, l’atenció mèdica i les cures. Però perquè tot funcioni i s’adapti als canvis, cal també comptar en experts en salut pública - més que mai ho hem reconegut amb la pandèmia - i en especialistes en analitzar el funcionament dels nostres centres i avaluar amb dades objectives l’efectivitat de les decisions clíniques que es prenen cada dia. Experts que posin al dia l’evidència, que ens traslladin les millors pràctiques i que assessoren als polítics, als gestors i als professionals en la cerca de les millors evidències científiques i que els guiïn en les reformes i la transformació de les organitzacions per poder servir millor a la societat. En Carles Campillo era un dels bons en aquest camp i deixa un llegat tangible als nostres serveis d’urgències, a les UCI, als nostres quiròfans als paritoris amb aportacions i implantacions de millores que perviuran en el temps i que ara apreciarem molt més. Com el seu record d’amic.