Obra inacabada

Franz Schubert (1797-1828) va néixer a Viena l’any 1797 i als 11 anys, amb una beca, entrà a formar part del cor de la Capella Imperial, que també tenia una orquestra, de la qual n’arribà a ser director i fou enllà on es va introduir en la música simfònica. Més tard fou alumne de Salieri, amb qui va estudiar cinc anys. Va morir de sífilis als 31 anys i la seva tomba en el cementiri vienès no és molt lluny de la de Beethoven, qui havia mort un any abans.

Té, a més de simfonies i altres obres per a orquestra, una enorme quantitat de música de cambra i cançons, que en alemany s’anomenen lied, molts dels quals foren presentats als amics en unes reunions a casa seva que es coneixien com a Schubertiades. Aquestes Schubertiades han donat nom a molts festivals que es fan arreu del món amb música de Schubert. Hi ha Schubertiades a Àustria, Alemanya, Catalunya, New York, Suïssa…

Schubert era una persona molt desordenada, ni catalogava ni numerava les seves obres, així que moltes d’elles no foren publicades ni tan sols estrenades en vida seva; les escrivia, les interpretava a casa amb els amics, però no es preocupava de mostrar-les al gran públic.

L’any 1951, cent trenta anys després de la seva mort, el musicòleg vienès Otto Erich Deutsch catalogà totes les obres musicals del vienès i les classificà cronològicament, així com va saber i poder. Per tant, abans de cada peça de Schubert hi apareix la lletra D seguida d’un número. D de Deutsch i el número que el musicòleg li va assignar.

La Simfonia número 8, que avui horabaixa interpretarà la Simfònica com a part del programa que farà a l’Auditòrium de Palma, és coneguda com Simfonia Inacabada i porta el número de catàleg D. 759 i si bé fou escrita el 1822 no s’estrenà fins al 1865, gairebé quaranta anys després de la mort de l’autor.

Consta de dos moviments (Allegro moderato i Andante con moto), tot i que Schubert deixà l’esborrany d’un tercer, amb uns compassos acabats i altres només en format piano.

No està clar perquè no l’acabà. La veritat és que envià el manuscrit dels dos primers moviments i de l’esborrany del tercer al seu amic Anselm Hüttenbrenner, que el va guardar fins que fou descobert pel director Johann von Herbeck, el qual l’estrenà amb molt d’èxit. La idea inicial era que fos l’obsequi a una Societat de músics que l’havia nomenat soci d’honor.

Schubert demostra, en aquesta obra i un cop més, que és un gran melodista, que és la melodia el que li interessa remarcar. A diferència de Beethoven, ell juga amb la melodia i el que no ho és només serveix com a motiu per enllaçar els temes. Per tant a la Inacabada trobarem amb molts moments que reconeixerem, ja que s’ha popularitzat a través de la música pop en forma de balades, com per exemple Canto al amor, que cantà Lorenzo Santamaria.

Suscríbete para seguir leyendo